L’alteritat i la partició (1)

Joan Bosch

El substantiu alteritat és un mot savi. Segons el diccionari, és l’estat o la qua­li­tat d’ésser altre. I justament és amb el mot altre que l’exprimim, un mot que po­dem fer servir com a adjectiu (Això són figues d’un altre paner) o com a pro­nom (Aquest no! En vull un altre).

El substantiu partició també és un mot savi. Gramaticalment designa el fet de dividir en parts o en porcions quelcom que forma un tot o que es considera com un tot. L’exprimim amb la preposició de (Fa molt de vent) o sense (Beure aigua mineral).

Tot això aniria pla bé, si aquestes dues nocions no patissin de les interferències conjuntes del castellà i del francès.

1. L’alteritat i les interferències del castellà

En castellà l’adjectiu i pronom otro enclou dues nocions: l’alteritat i la quantitat. Com que pot exprimir la quantitat, rebutja l’ús dels articles indefinits un i unos.

Mi amigo belga no vendrá. Vendrá otro amigo. Vendrá otro.

Mis amigos belgas no vendrán. Vendrán otros amigos. Vendrán otros.

En català l’adjectiu i pronom corresponent altre marca l’alteritat i res més. Si vo­lem fer una traducció tan fidel com sigui possible dels exemples precedents, hi hem d’afegir la noció quantitativa que manca. En els casos que ens interes­sen, els articles indefinits un i uns.

El meu amic belga no vindrà pas. Vindrà un altre amic. En vindrà un altre.

Els meus amics belgues no vindran pas. Vindran uns altres amics. En vindran uns altres.

La falta més freqüent que sentim al sud de l’Albera consisteix a ometre el quan­ti­tatiu quan altre fa d’adjectiu i dir «Vindrà altre amic» o bé «Vindran altres amics». Si bé en l’actualitat aquesta omissió és encara anecdòtica en singular, sembla que s’ha gairebé generalitzat en plural. La lectura de la gramàtica d’en Fabra de l’any 1912 fa pensar que llavors no es feia ni en singular ni en plural. És un castellanisme que al nord de l’Albera ningú no fa mai. Ara, els rossello­ne­sos fan una error de natura diferent que detallarem a l’apartat 2.

Per tal de persuadir-vos que la solució catalana tradicional requereix la pre­sèn­cia d’un quantitatiu us incitem a fer una recerca combinada dels mots uns i al­tres al Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA). Hi constatareu que els re­sul­tats parlen tots sols. Les expressions que predominen els segles XIII, XIV, XV i XVI van totes amb articles: los uns als altres, los uns per los altres, los uns ab los altres, los uns contra los altres, dels uns e dels altres, los uns aprés dels altres, major virtut los uns que los altres, los uns elements contraris als altres, los uns enemics dels altres, los uns hòmens ab los altres, etc. A partir dels se­gles XVI i XVII comencen a aparèixer expressions sense article contaminades pel castellà com ara: uns ab altres, uns contra altres, uns aprés altres, és major a uns que a altres, etc.

Ara, és ben sabut que totes les regles gramaticals tenen excepcions. Si com­pul­sem els diccionaris, hi trobarem algunes expressions en les quals altre va sen­se quantitatiu. Són expressions antigues, encunyades en èpoques llunya­nes, en què l’ús dels articles no era pas tan estès com ara. Tot seguit en veu­rem unes quantes:

• • altre que (Exemple: Tota vocal altra que a), no altre que (Exemple: Va ser ell i no altre que ell): Aquí, altre hi funciona com un adjectiu qualificatiu. En el cas de la primera expressió és equivalent a ‘diferent de’ (Tota vocal di­fe­rent de a) i en el cas de la segona a ‘ningú diferent de’ o bé ‘ningú més que’ (Va ser ell i ningú més que ell).
  • a altra hora (Exemple: S’ha llevat a altra hora): És una expressió tota feta que significa: ‘a una hora anormal’.
  • altre temps (Exemple: Altre temps tot era ben diferent): És una expressió antiquada que significa ‘en un temps passat’. Modernament fem servir la versió amb article ‘en un altre temps’.
  • en altra manera, d’altra manera (Exemple: Que ets català? En altra ma­ne­ra no ho podries saber): Dues expressions que signifiquen ‘si no fos per això’, ‘altrament’, i que no cal pas confondre amb l’expressió amb article ‘d’una altra manera’ que significa ‘d’una manera diferent’ (Exemple: Mon pare no ho feia pas com tu. Ho feia d’una altra manera).
  • per altra part, d’altra part, per altra banda, d’altra banda (Exemple: E, per altra part, la honesta donzella vots e prometences als déus prometia, Proses mitològiques, pàg. 154, segle XV): Són expressions que enuncien una nova causa que reforça la que ja s’ha enunciat o que s’hi oposa. Mo­der­nament s’haurien de fer servir amb un article indefinit: per una altra part, d’una altra part, per una altra banda, d’una altra banda.
  • altre tal (Exemple: Cascuna d’aquestes dos regines… hagueren gran ge­ne­ració de fills e de filles, e de l’infant en Jacme altre tal, Muntaner Cròn., c. 6): Expressió antiga que significava ‘igualment’, ‘semblantment’, ‘de ma­tei­xa qualitat’, a hores d’ara desapareguda.
  • altre tant (Exemple: Ho compartim: tant per a mi i altre tant per a tu): Ex­pres­sió correlativa de la precedent pel que fa a la quantitat. En aquest exem­­ple ‘altre tant’ hi significa ‘la mateixa quantitat’ i especialment ‘la ma­tei­xa quantitat de diners’.
  • entre altres (Exemple: […] en lo qual consell, entre altres, eren l’onrat en Ramon d’Almenar primer official de la ciutat de Xàtiva, et Andreu Dezpuig, vicari de la dita ciutat, per part dels clergues. Manual de consells, pàg. 116, 1378-1379): És una expressió que es fa servir per a atreure l’atenció sobre un sol fet demet d’una colla d’esdeveniments possibles. Modernament, tam­bé significa ‘entre més coses’ (Exemple: Entre altres va obrir un ar­ma­riet on guardava un manuscrit del segle XII).
  • un dia part altre (Exemple: Netejava la cambra un dia part altre): És una expressió tradicional idiomàtica que significa ‘un cop cada dos dies’ en la qual el mot ‘part’ s’ha aflebit amb el temps i s’ha confós amb el mot ‘per’. Modernament ha estat desplaçada per la forma afeblida ‘dia per altre’.
  • un dia part altre i dos arreu: Expressió irònica que significa ‘gairebé sem­pre’ també afeblida per la mateixa raó. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC) l’arreplega sota la forma ‘dia per altre i dos arreu’.
  • altra cosa (Exemple: […] car Iª cosa seria si aquelles li eren dites in­ju­rio­sa­ment e cridan e altra cosa seria si aquelles eren posades en pleyt […], Llibre de la Cort del Justícia de València, pàg. 928, 1287): Es diu per fer notar el contrast entre coses molt diferents o que han canviat molt. També es pot dir: ‘tota altra cosa’ o bé ‘una altra cosa’.
  • altra vegada, altra volta, altre cop, altre pic (Exemple: Altra vegada féu lo senyal de la creu, Llull Gentil 128): Expressió antiga que indica la re­pe­ti­ció d’un fet i significa ‘novament’. Modernament exprimim la mateixa idea amb la fórmula ‘tornar a + infinitiu’ (Tornà a fer el senyal de la creu) i re­ser­vem l’expressió antiga per a usos exclamatius equivalents a ‘Tornem-hi!’ (Pluja i més pluja altra vegada!) indicant que alguna cosa es repeteix continuadament. Notarem que al Rosselló encara es fa servir l’arcaisme sense preposició ‘tornar + infinitiu’ (Tornà fer el senyal de la creu) i que el gir ‘verb conjugat + de nou’ (Féu de nou el senyal de la creu) hi és in­co­negut. A Elna, ‘de nou’ significa ‘recentment, de poc temps ençà’ (Exem­ple: Amb les ventalles pintades de nou, no semblava pas la mateixa casa). També observarem que ‘altra vegada, altra volta, altre cop, altre pic’ tenen una accepció més, la de ‘més tard, en un altre moment, en una altra avinentesa’ (O mísera de mi! Per què desige yo que lo meu pare vixqués, puix altra volta hagués de morir?, Tirant lo Blanc). En aquest cas, a hores d’ara hi afegim un article i diem ‘una altra vegada, una altra volta, un al­tre cop, un altre pic’ (Exemple: Ara ens cal plegar. Ho acabarem una al­tra vegada).

 
En conclusió, hem de recordar que:

• • Llevat dels casos especials precedents, el mot altre (tant si fa d’adjectiu com de pronom) no pot pas anar tot sol. Sempre cal que vagi precedit d’un determinant (generalment, un quantitatiu o una expressió quantitativa): l’altre, un altre, dos altres, tres altres, els altres, uns altres, uns quants altres, d’altres, una colla d’altres, una pila d’altres, algun altre, qual­se­vu­lla altre, tot altre, cap altre, etc.
  • De vegades, en registre formal o literari, altre es fa servir com a adjectiu qualificatiu equivalent a diferent o divers. En aquest cas, es postposa al nom que qualifica: un llibre altre, unes consignes altres…

2. L’alteritat i les interferències del francès

Tornem a escriure les primeres frases d’exemple:

El meu amic belga no vindrà pas. Vindrà un altre amic. En vindrà un altre.

Els meus amics belgues no vindran pas. Vindran uns altres amics. En vindran uns altres.

El gal·licisme més freqüent es limita a les expressions en plural. Consisteix a reemplaçar indegudament l’article indefinit uns per la preposició partitiva de i escriure «Vindran d’altres amics» o bé «En vindran d’altres», malgrat que el context no presenta cap caràcter partitiu.

Aquesta anomalia ve d’un problema de pronunciació de la llengua francesa, completament estrany a la nostra llengua.

De manera general els articles definits i indefinits (El pare d’un amic), con­jun­ta­ment amb els adjectius numerals (Té dues germanes), caracteritzen coses nom­brables [sic] (vegeu el glossari) i la preposició partitiva de coses que no es poden pas nombrar [sic] (Fa molt de vent).

Exemples de frases partitives (coses incomptables o considerades com a tal):

En francès la presència d’un article partitiu (du, de l’, de la, des, de, d’) ens indica clarament que totes aquestes frases són partitives. Doncs les tra­duc­cions catalanes també ho són. En el cas de la carn tothom ho pot endevinar perquè la carn com l’aigua o el vi representen quantitats que no podem pas comptar. Pel que fa als altres casos no és gens evident, car amb un xic de pa­cièn­cia podríem arribar a comptar els peus de porro, les cabotes de ceba i fins i tot les fulles d’espinac. Però aquí en parlem com si fossin quantitats incompta­bles de la mateixa natura que la carn, l’aigua o el vi.

A més, observarem que l’article partitiu francès des (J’ai mangé des épinards) es transforma en d’ (Je n’ai pas mangé d’épinard) en la forma negativa.

A la llum d’aquests exemples notarem que el català omet la preposició partitiva de quan el complement d’objecte va darrere el verb. Contràriament, si l’hi anteposem, la dita preposició hi esdevé imprescindible:

Exemples de frases no partitives (coses comptables):

 
Hi observarem dues coses:

• • En francès, l’article indefinit plural des (des fleurs) també pot fer d’article partitiu (des épinards),
  • Generalment el català omet l’article indefinit plural uns/unes (en aquest cas, diem ‘flors’ i no pas ‘unes flors’).

 
En aquests exemples hi podem afegir un adjectiu que qualifiqui la boniquesa de les flors:

 
Aquest adjectiu el podem anteposar al nom i no passa res (Notarem que aquest exercici és purament didàctic. La traducció catalana proposada i escrita de co­lor de carabassa és una traducció literal no gens aconsellable perquè, tradi­cio­nal­ment, l’adjectiu ‘bonic’ no s’anteposa pas al nom que qualifica):

 
No passa res perquè l’adjectiu joli comença amb consonant. Si en lloc de joli hi posem énorme, un adjectiu que comença amb vocal, el francès transforma la darrera frase (l’exemple en plural) en frase partitiva i reemplaça de manera for­ça­da l’article indefinit des per l’article partitiu de per tal de poder contractar-lo en d’ i així de facilitar-ne la pronunciació. En aquesta transformació partitiva, lògicament hi tocaria l’article partitiu des. Però des no es pot pas contractar en frases afirmatives (J’ai mangé des épinards); ara, sí que ho pot fer lícitament en frases negatives (Je n’ai pas mangé d’épinard) Ras i curt, aquesta gim­nàs­ti­ca intel·lectual és completament estranya a la nostra llengua. En català, en ca­sos semblants no hi ha cap problema de pronunciació.

Amb un adjectiu que comença amb vocal i que posposem al nom, no passa res:

 
Ara, si aquest mateix adjectiu l’anteposem al nom, el francès inventa una par­ti­ció forçada per a facilitar la pronunciació de les frases en plural (Mateix ad­ver­ti­ment que precedentment, en català l’adjectiu ‘enorme’ no s’anteposa pas al nom que qualifica):
 

 
Notarem que la frase «J’y ai vu des énormes fleurs» és gramaticalment cor­rec­ta. Però modernament ningú no la diu. Els francesos s’estimen més la forma par­ti­ti­va forçada «J’y ai vu d’énormes fleurs» a tal punt que també l’han ge­ne­ra­lit­za­da als adjectius que comencen amb consonant «J’y ai vu de jolies fleurs».

Aquesta anomalia francesa és a l’origen del mal que ens interessa. En francès autre és un adjectiu que comença amb vocal i que, generalment, s’anteposa al nom que qualifica. En plural, doncs, els francesos diuen «Il y avait une fleur blanche et d’autres de bien jaunes», i els rossellonesos, per mimetisme, cauen en el parany i ho tradueixen tal qual «Hi havia una flor blanca i d’altres de ben grogues» en lloc de fer servir la forma catalana correcta «Hi havia una flor blanca i unes altres de ben grogues» que correspon a la forma francesa antiga avui inusitada «Il y avait une fleur blanche et des autres de bien jaunes».

L’error que consisteix a escriure d’altres en lloc de uns altres/unes altres tam­bé l’hem constatada en el cas purament preposicional, és a dir quan la pre­po­si­ció de és obligatòria per construcció gramatical i no té cap funció partitiva. I aquí justament, les influències de totes dues llengües, castellà i francès, ens van en contra:

(Castellà – cas definit plural) Venían de las otras regiones del país.

(Castellà – cas indefinit plural) Venían de otras regiones del país.

(Francès – cas definit plural) Ils venaient des autres région du pays.

(Francès – cas indefinit plural) Ils venaient d’autres régions du pays.

(Català – cas definit plural) Venien de les altres regions del país.

(Català – cas indefinit plural) Venien d’altres d’unes altres regions del país.

   
En el cas preposicional, quan es fa referència de manera indefinida a regions distintes d’aquella de què ja hem fet menció, el castellà ho fa sense article «de otras regiones» perquè, com ja ho hem vist a l’apartat 1, l’adjectiu castellà otro no té pas menester de quantitatiu. En aquest cas, el francès també ho fa sense article «d’autres régions» perquè excepcionalment no hi pot pas fer servir l’article indefinit plural ‘des’ car aquí ‘des’ hi seria interpretat com la contracció de ‘de les’ i correspondria al cas definit i no pas indefinit. En català, obli­ga­tò­ria­ment, ho hem de dir amb l’article indefinit plural uns/unes que hi fa de quan­ti­ta­tiu «d’unes altres regions». Remarquem que en aquest cas, l’expressió «d’unes altres regions» no té pas el mateix seny que «de regions altres». En efecte, «d’unes altres regions» hi significa «de regions suplementàries» mentre que «de regions altres» hi significaria «de regions diferents».

En conclusió, hem de recordar que l’expressió d’altres és correcta solament quan la preposició de fa una funció partitiva:

     A la plaça, hi havia flors blanques i també d’altres, moltes d’altres.

En el cas partitiu, altre hi funciona com qualsevol altre adjectiu. En particular el podem reemplaçar per l’adjectiu diferent que hi té el mateix significat:

     A la plaça, hi havia flors blanques i també flors diferents, moltes de dife­rents.

3. Unes consideracions estilístiques sobre l’alteritat

Amb el mot altre podem construir frases en les quals contraposem dos mem­bres: l’un/l’altre, els uns/els altres, un/un altre, uns/uns altres, algun/algun altre, alguns/alguns altres, una colla/una colla d’altres, etc. Quan ho fem sempre hem de parar esment al fet que les nostres formulacions siguin ben simètriques. Concretament hem d’evitar de confrontar una expressió indefinida (és a dir in­tro­duïda per un article indefinit) amb una altra de definida; llevat, no cal dir-ho, d’alguns casos especials que explicitarem tot seguit.

Exemples de frases que caldria evitar:

Un (pronom indefinit) venia d’Itàlia i l’altre (pronom definit) de Grècia.

Un (pronom indefinit) venia d’Itàlia i els altres (pronom definit) de Grècia.

Uns (pronom indefinit) venien d’Itàlia i els altres (pronom definit) de Grècia.

 
Així redactats, tots tres exemples pressuposen que sabem de què parlem o sia que en una frase anterior ja hem definit els objectes del nostre propòsit. Puix que aquests objectes ja han estat prèviament determinats no podem pas refe­rir-nos-hi amb els pronoms indefinits un i uns. Obligatòriament hem de fer-ho amb els pronoms definits l’un i els uns:

L’un (pronom definit) venia d’Itàlia i l’altre (pronom definit) de Grècia.

L’un (pronom definit) venia d’Itàlia i els altres (pronom definit) de Grècia.

Els uns (pronom definit) venien d’Itàlia i els altres (pronom definit) de Grècia.

 
Exemple de dissimetria acceptable segons el context:

Ell anava per una banda (article indefinit) i ella per l’altra (pronom definit).

 
Si parlem de dues bandes que ja hem definit anteriorment, no podem pas re­fe­rir-nos-hi amb articles o pronoms indefinits:

Tot al llarg del camí ral, el cantó de dreta era a l’ombra i el d’esquerra al bat del sol. Ell anava per l’una banda (article definit) i ella per l’altra (pronom definit).

 
Si implícitament les bandes formen una parella (és a dir que considerem que són indissociables l’una de l’altra), podem perfectament parlar del primer ele­ment de la parella de manera indefinida i, un cop fet, el segon se’n troba com­ple­ta­ment definit:

Seguien el riu. Ell anava per una banda (article indefinit) i ella per l’altra (pro­nom definit).

 
Trobem una colla d’exemples similars en el cos humà: «Com que havia perdut un ull, ­tenia por de perdre l’altre.»

Si hi ha més de dues bandes, llavors podem parlar-ne de manera completa­ment indefinida:

Havien renyit definitivament. Ell anava per una banda (article indefinit) i ella per una altra (pronom indefinit).

També notarem l’existència d’excepcions com ara: d’un dia a l’altre, un dia no i l’altre tampoc, un dia sí i l’altre també. En totes aquestes expressions que inclouen el mot dia, l’ús de l’article definit és completament lícit perquè l’altre fa referència al dia de després, a l’endemà, és a dir a un dia ben definit rela­ti­va­ment al dia anterior.

4. La confusió entre altre i més

La confusió entre altre i més ve del francès. En el llenguatge del carrer els fran­ce­sos confonen cada vegada més una quantitat suplementària d’una ma­tei­xa co­sa (més) amb una quantitat suplementària o equivalent de coses diferents (altre).

En els exemples que segueixen autre denota l’alteritat perquè fa referència a una quantitat equivalent de coses diferents:

Ce morceau de fromage est moisi. J’en veux un autre (qui ne soit pas moisi).

Ces poires sont pourries. J’en veux d’autres (qui ne soient pas pourries).

En aquest cas hem de traduir-lo per altre:

Aquest tall de formatge és florit. En vull un altre (que no sigui pas florit).

Aquestes peres són podrides. En vull d’altres unes altres (que no siguin pas podrides).

Aquí, contràriament, autre fa referència a una quantitat suplementària de la ma­teixa cosa. No hi ha cap noció d’alteritat:

Il me faut un autre kilo de viande parce qu’avec un seul je n’en ai pas assez (un kilo supplémentaire de cette même viande).

Ces pêches me plaisent. J’en veux d’autres (des mêmes parce qu’elles me plaisent).

En aquest cas hem de traduir-lo per més i no pas per altre:

Me cal un altre quilo un quilo més de carn perquè amb un de sol no en tindré pas prou (un quilo més de la mateixa carn).

Aqueixos préssecs m’agraden. En vull d’altres més (dels mateixos perquè m’agraden).

En conclusió, quan altre fa referència a una quantitat suplementària dels matei­xos elements convé de restituir el més tradicional.

Glossari

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.396, 30 d’octubre del 2018

Un tast de català d’Elna (índex)