El gerundi (i 2)

Joan Bosch

Vegeu ací la primera part d’aquest article

12. Vegem ara una construcció molt més controvertida: el mal anomenat ge­run­di especificatiu. De la filiació llatina del gerundi en podem derivar el postulat següent: «El gerundi no pot tenir cap més funció que no sigui una funció ad­ver­bial i no pot formar cap proposició subordinada que no tingui el mateix subjecte que el verb de l’oració principal». Aquest postulat sembla incontestable. Doncs, un gerundi no pot pas actuar com a complement de nom amb una valor es­pe­ci­fi­cativa. És a dir que un gerundi no pot pas ser equivalent a un adjectiu que qualifiqui un nom.

Segons aquest postulat, els exemples següents (que il·lustren l’ús del gerundi espe­cificatiu) haurien de ser incorrectes, però, remarcarem que són comple­ta­ment lícits en català septentrional:

En Pere va veure un veí seu travessant el carrer a corre-cuita.

En Pere va sentir un home vell bramant com un esperitat.

En Pere va fotografiar sa mare llegint a la vora del foc.

En Pere va comprar un quadre representant una natura morta.

En Pere va rebre un paquet contenint tauletes de xocolata.

La raó de les incorreccions és que en Pere no és el subjecte dels verbs en ge­run­di. Ho podem demostrar fàcilment capgirant les frases. Un cop capgirades, en Pere esdevé el veritable subjecte dels gerundis i les frases perden la signi­fi­cació original o resulten absurdes:

Travessant el carrer a corre-cuita, en Pere va veure un veí seu.

Bramant com un esperitat, en Pere va sentir un home vell.

Llegint a la vora del foc, en Pere va fotografiar sa mare.

Representant una natura morta, en Pere va comprar un quadre.

Contenint tauletes de xocolata, en Pere va rebre un paquet.

En tots aquests casos, la normativa (i també el sentit comú) aconsella d’evitar l’ús del gerundi i de conjugar els verbs corresponents:

En Pere va veure un veí seu que travessava el carrer a corre-cuita.

En Pere va sentir un home vell que bramava com un esperitat.

En Pere va fotografiar sa mare que llegia a la vora del foc.

En Pere va comprar un quadre que representava una natura morta.

En Pere va rebre un paquet que contenia tauletes de xocolata.

Ara, del punt de vista gramatical, les raons evocades per a rebutjar el gerundi especificatiu no són gaire convincents. En efecte, tots els gramàtics s’acorden a dir que la frase «En Pere, travessant el carrer a corre-cuita, va veure un veí seu» és perfectament correcta perquè el subjecte del gerundi (en Pere) és el mateix que el subjecte del verb de l’oració principal (veure). En canvi, la frase «En Pere va veure un veí seu travessant el carrer a corre-cuita» és incorrecta perquè el subjecte del gerundi (un veí seu) no és el mateix que el subjecte del verb de l’oració principal.

Alguns altres gramàtics, no tan categòrics, accepten el gerundi especificatiu solament quan el verb de l’oració principal és un verb de percepció com ara: veure, sentir, mirar, escoltar, notar, observar, recordar, descriure, fotografiar, etc. El problema és que no donen cap explicació raonable per a proscriure els verbs que no siguin verbs de percepció.

Segons jo, la raó veritable que permetria de rebutjar-lo és que no compleix una funció adverbial sinó adjectival, cosa incompatible amb la natura mateixa d’un gerundi (vegeu l’apartat 4. Hi hem constatat que un gerundi no pot pas subs­ti­tuir una proposició relativa).

Ara, si ens recordem del llatí i del famós participi de present estudiant (que es­tu­dia), influent (que influeix) ens adonarem que aquest mal anomenat gerundi especificatiu que la normativa condemna i acusa de gal·licisme perquè no existeix en castellà, no és un gerundi sinó la subsistència del participi de present medieval encara viu, sobretot al Rosselló, i doncs gens condemnable.

Segons el meu parer, aquesta construcció tan controvertida es pot acceptar perfectament argüint que no és un gerundi especificatiu sinó un participi de present.

Tanmateix, si volem utilitzar aquest recurs de manera correcta, haurem de tenir en compte la regla següent: un participi de present només pot qualificar el sub­jecte o el complement d’objecte directe d’una frase. És il·lícit quan qualifica un complement d’objecte indirecte o un complement circumstancial.

(Complement d’objecte indirecte) A mitjanit, finalment, en Pere va telefonar a sa mare esperant la trucada amb candeletes que esperava la trucada amb candeletes.

(Complement circumstancial de lloc) En Pere s’encaminava xino-xano cap a un riu baixant de gom a gom que baixava de gom a gom.

Ara, d’un punt de vista personal, trobi molt més naturals frases curtes amb verbs conjugats que no pas frases interminables inútilment farcides de gerundis o de participis de present.

 
13. Seguint la mateixa veta, he vist que alguns compendis de gramàtica afir­men rodonament que el gerundi és incompatible amb la forma passiva. Vegem-ho més detalladament analitzant-ne alguns exemples.

Havent estat votada la llei pel Parlament, el ministre es va sentir molt satisfet.

Havent estat robades les joies, el lladre es va escapar per la finestra.

Havent estat sorprès en flagrant delicte per la policia, el lladre no sabia com disculpar-se davant el jutge.

La frase del primer exemple és incorrecta perquè el ministre (subjecte de l’ora­ció principal) no és pas el subjecte del gerundi. Per a corregir-la podem insistir en la cronologia dels fets: «Un cop votada la llei pel Parlament, el ministre es va sentir molt satisfet», o la relació causa-efecte: «Com que la llei havia estat votada pel Parlament, el ministre es va sentir molt satisfet».

La frase del segon exemple és incorrecta per la mateixa raó: el lladre no és pas el subjecte del gerundi, sinó el subjecte agent (per causa de la forma passiva). Per corregir-la hem de restablir la forma activa del gerundi «Havent robat les joies, el lladre es va escapar per la finestra».

Generalment, els gramàtics consideren incorrecta la frase del tercer exemple perquè, si la capgirem, podem creure que és el jutge qui ha estat sorprès en flagrant delicte: «El lladre no sabia com disculpar-se davant el jutge havent estat sorprès en flagrant delicte per la policia». Però, si ens referim als dos últims paràgrafs de l’apartat 12, ens adonarem que aquest gerundi problemàtic no és pas un gerundi sinó un participi de present i que aital participi és compa­ti­ble amb una forma passiva.

 
14. El gerundi permet de formar una proposició subordinada. De ap de les ma­ne­res no permet de crear una frase sencera. Aquesta mala mania ens ve del castellà. Vegeu-ho en els exemples següents:

(En un àlbum de fotos) Passejant a la vora d’un riu.

(Al peu d’una lletra) Esperant una resposta positiva.

(En una resposta) «−On estàs? –Menjant un tall de pa a la cuina.»

Habitualment, la frase del primer exemple i més frases del mateix gènere, les trobem com a comentaris de fotos. De manera general, la foto representa una gent que passeja a la vora d’un riu i el comentari «Passejant a la vora d’un riu.» (amb un punt final característic d’una frase completa i doncs incompatible amb la natura mateixa del gerundi català) és la traducció literal del castellà «Pa­se­an­do a orillas de un río.», que significa de manera abreujada «Cuando el fotógrafo sacó la foto, estaban o estábamos paseando a orillas de un río.», és a dir, una frase amb un present continu que en català tradicional hauríem de traduir sense gerundi: «Quan el fotògraf va fer la foto, passejaven o passejàvem a la vora d’un riu.» i que hauríem d’abreujar fent servir un participi de present o el substantiu corresponent:

(En un àlbum de fotos) Gent passejant a la vora d’un riu. (si són anò­nims)

(En un àlbum de fotos) Passejada a la vora d’un riu. (de manera general)

Ara, podem perfectament emprar un gerundi com a títol d’un llibre per a excitar la curiositat del lector «Passejant pel sotabosc…». En aquest cas, els punts suspensius ens indiquen que el títol és incomplet i que hem de llegir el llibre si volem saber-ne més.

La frase del segon exemple és una fórmula d’acomiadament que podríem tro­bar al peu d’una lletra. El gerundi hi representa una proposició subordinada. Hem de completar-la afegint-hi l’oració principal:

(Al peu d’una lletra) Esperant una resposta positiva, us saludi atenta­ment.

La frase del tercer exemple és una traducció literal del castellà «−¿Dónde estás? –Comiendo un pedazo de pan en la cocina». En la resposta castellana, el gerundi no defineix pas una proposició subordinada. És la forma abreujada i perfectament correcta del present continu «Estoy comiendo» en el qual el verb estar s’ha elidit per evitar de repetir-lo. En català, aquesta elisió no pot funcio­nar directament perquè la manera correcta de demanar a algú on es troba es fa amb el verb ésser i no pas amb el verb estar. Doncs la primera solució que pro­po­sem és de conjugar el verb menjar.

–On ets?

–Mengi un tall de pa a la cuina.

Ara, si volem anar més lluny i trobar-ne una mena d’equivalent podem recórrer a la construcció «ésser a + infinitiu» que en alguns casos ens pot ajudar a evo­car la idea d’un present continu (vegeu l’article sobre el verb ésser). En aquest cas, el verb ésser es pot elidir perfectament.

–On ets?

–A menjar un tall de pa a la cuina.

 
15. La perífrasi verbal «estar + gerundi» defineix el present continu en castellà. En català tradicional no en tenim cap equivalent exacte. Podem traduir-la per «anar + gerundi» solament quan hi ha una idea de progressió clarament expri­mi­da, sinó hem de conjugar el verb.

(acció immediata) Ara mateix estic veient al calendari que demà és festa.

(acció immediata) Ara mateix veig al calendari que demà és festa.

(acció durativa) Fa anys que estem pensant com podríem canviar les coses.

(acció durativa) Fa anys que pensem com podríem canviar les coses.

(acció repetitiva) A cada amic que trobava li estava contant la mateixa història.

(acció repetitiva) A cada amic que trobava li contava la mateixa història.

(acció progressiva) La situació estava millorant a poc a poc.

(acció progressiva) La situació anava millorant a poc a poc.

Remarcarem que en català tradicional hi pot haver coincidències completament lícites entre el verb estar i un gerundi. En aquest cas la juxtaposició «estar + gerundi» no és pas indissociable. Hi podem posar qualsevol complement entremig. Aquesta possibilitat palesa el fet que «estar + gerundi» no forma pas una perífrasi verbal en la nostra llengua.

Feia dues hores que estava llegint un recull de poesies a l’ombra d’un til·ler.

Feia dues hores que estava a l’ombra d’un til·ler llegint un recull de poesies.

 
16. La perífrasi verbal «venir + gerundi» és castellana.

Feia trenta anys que venia mantenint la família tot sol.

Feia trenta anys que mantenia la família tot sol.

Ara, com en el cas del verb estar, hi pot haver coincidències correctes.

Pobra dona, la perseguien i venia cridant pel carrer a cercar socors!

Pobra dona, la perseguien i venia a cercar socors cridant pel carrer!

 
17. La perífrasi verbal «acabar + gerundi» és castellana. Amb «acabar per + in­fi­ni­tiu» formen dos modernismes forasters que hem d’evitar.

Van acabar dient la veritat.

Van acabar per dir la veritat.

Finalment, van dir la veritat.

 
18. La perífrasi verbal «seguir + gerundi» és castellana. En català la traduirem per «encara + verb conjugat» o bé «continuar a + infinitiu»

Una setmana més tard seguia contant la mateixa història.

Una setmana més tard encara contava la mateixa història.

Malgrat el soroll, seguia llegint impertorbablement.

Malgrat el soroll, continuava a llegir impertorbablement.

A Elna, el verb seguir no significa mai ‘continuar’ llevat del cas particular en què l’apliquem a un camí «Va seguir (= va continuar) el camí fins a mar».

 
19. La perífrasi verbal «continuar + gerundi» és castellana. En català la tradui­rem per «encara + verb conjugat» o bé «continuar a + infinitiu»

Una setmana més tard continuava contant la mateixa història.

Una setmana més tard encara contava la mateixa història.

Malgrat el soroll, continuava llegint impertorbablement.

Malgrat el soroll, continuava a llegir impertorbablement.

Ara, com en el cas del verb estar, hi pot haver coincidències correctes.

Aquesta reflexió la continuarem menjant (= mentre menjarem).

Continuarem aquesta reflexió menjant.

Remarquem que aquesta frase d’exemple és completament correcta encara que sembli una mica forçada. En un català més natural diríem «Continuarem aques­ta reflexió bo i menjant.»

 
20. Les frases construïdes segons el model «portar + durada + gerundi» són cas­tellanes. En català, no podem pas portar un espai de temps.

Portem vint-i-vuit anys treballant a Tolosa.

Fa vint-i-vuit anys que treballem a Tolosa.

 
21. El gerundi de conclusió és castellà.

Resumint, no hi va haver cap problema.

En resum, no hi va haver cap problema.

En poques paraules, no hi va haver cap problema.

 
Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.373, 24 d’abril del 2018

Un tast de català d’Elna (índex)