Pau Vidal

Camilleri és un planeta que gira a l’inrevés dels altres, i la seva rotació ens arrossega. L’obra camilleriana ha arribat a tot arreu del món sense necessitat de plegar-se a cap imperi hegemònic. A mesura que publicava, les seves novel·les sicilianejaven més; cada dia més locals, cada dia més lluny de la gramàtica i el corsé normatiu. I no hi ha millor prova, precisament, que aquest llibre, l’únic que va reescriure perquè «italianejava» massa. I en només deu anys!

A mi aquesta rotació contracorrent m’ha fet feliç durant prop d’un quart de segle (vaig debutar amb El gos de terracota el 1999), i sé, perquè m’ho heu fet arribar, que a molts de vosaltres també. Ara només ens queda un viatge, una última fitxa per gastar en aquests caballitos que ja sabem quines sensacions ens reserven (sí, Riccardino és especial, però alhora és com tots els altres) però dels quals no baixaríem mai. Després ja estarà, s’hauran acabat les fitxes, i tocarà fer-se grans, agrair-li les bones estones i enyorar, com ell, la infantesa. Una infantesa que per a alguns té gust de magdalena i per a altres de rogers a la planxa, de pop alla strascinasali o d’arancini. Per sort, ens queden els quaranta títols llargs que 62 ens ha regalat.

A títol d’homenatge, doncs, deixeu-me que recuperi un fragment d’un text que vaig escriure fa uns quants anys, el 2014, en ocasió de la reescriptura que va fer el mestre d’aquest episodi final:

El goig de traduir un montalbano comença molt abans de llegir-lo, fins i tot abans de tenir l’exemplar entre les mans: arrenca en el moment mateix que l’editor et fa l’encàrrec. Ah, que bé!, penses. Diversió assegurada. Sí, però també suor, dificultats, carrerons sense sortida… Però què són aquests envitricolls (que econòmicament no surten gens a compte, és clar, per l’escreix de temps que demanen), comparats amb aquells llibres plans, tots iguals, que et fan venir el complex de google translator? Comences a llegir ja amb salivera, com quan arriba a taula el tortell i ja pots empunyar el ganivet per tallar-lo. La primera lectura és una delícia, diria que fins i tot independentment de l’argument, perquè a cada rèplica en catarellès, a cada joc de paraules, a cada parany lingüístic que s’empesca (quan no és un testimoni que quequeja és una carta foteta escrita en vers o un personatge amb un tic verbal), no pots evitar de prefigurar-te mentalment la resposta que hi donaràs. I encara que potser en aquell moment no et ve al cap, el repte que implica és un estímul positiu que hi posa color, un veritable desafiu al teu ofici de traductor (com quan descobreixes, amagat al fons del diccionari, un mot com aquest que t’acaba d’esgarrifar i que, ves per on, resulta que la normativa dona per bo). […]

Per traduir en Camilleri has de ser una mica com en Camilleri. És a dir, tenir la mateixa malaltia. T’has d’emocionar per un canvi morfològic, has de perdre el senderi per un joc de paraules; substancialment, has d’estimar la llengua. Les llengües. Contar històries està molt bé, per l’amor de Déu. I que t’agradin les aventis, i la fantasia. Però si no enfolleixes per la variació dialectal, si no t’agafa una esgarrifança quan sents una dita nova, si no veus l’hora d’engegar una locució acabada d’aprendre, si no somies que voldries aprendre tots els idiomes del món, llavors per què el tradueixes? No ets un traductor digne d’en Camilleri, i ell no s’ho mereix.

Per tots aquests anys de goig, doncs: moltes gràcies.

Agost 2022