Francesc Serés

Fins als setanta, Saidí havia exportat gent a Barcelona. Als vuitanta, l’allau de gent que va venir de tot arreu va ser tan gran, tan intensa, tan sostinguda en el temps, que tenia la sensació que cada any havia de contenir una sorpresa. Cada temporada arribava una nova onada d’immigrants. «D’on vindran, enguany?». Semblava que el món rumiava durant l’hivern per enviar-nos una altra novetat a l’estiu.

Ara no saps on comença la ruïna i on acaba la brutícia, muntanyes de deixalles amuntegades per dins dels enderrocs, una imatge nítida dels signes dels temps que vindran. Les lleis d’una ecologia que governaven les relacions entre animals, plantes i homes han canviat tant que no han pogut ni ser descrites. Així que vols trobar alguna regla, així que penses que has arribat a alguna conclusió, les mutacions creen espais i relacions noves. L’única certesa és el canvi, que aquí esdevé desgast. Han passat dues dècades d’ençà que van venir els primers immigrants i tot això ha quedat en no res, en un pur detritus. L’erosió és tan forta i actua tan ràpidament que d’aquí a pocs anys les parets acabaran de caure i si no hi hagués el testimoni de les fotografies es podria negar que la petita història d’aquesta zona hagi anat d’aquesta manera. Diferències de percepció:  tot plegat no devia ser ni tan sòlid ni tan estable, ni tan sols la meva mirada que ara em sembla plena d’imatges borroses i escenes que tremolen. Està tan fet malbé que els que arriben cada any ja no tenen lloc on aixoplugar-se, les veles de ràfia substitueixen les teulades. Els que encara malviuen aquí hi romanen com animals, desorientats, no saben com han arribat fins aquí, no saben on són i tampoc no saben on anar. No saben quanta estona durarà el seu trajecte ni si tindrà fi. Nosaltres tampoc, però encara no sabem que no ho sabem. Pensem que tot és estable i que tot durarà per sempre, però l’arribada de tota aquesta gent de vegades sembla un avís de tot el que el temps pot fabricar per a nosaltres. No hi ha ningú a recer, totes les teulades cauen i les ràfies són poc fiables.

Francesc Serés, La pell de la frontera (Barcelona: Quaderns Crema, 2014), pàg. 159-160