Joan F. Mira

Qui sap si perquè jo ocupava temporalment a casa seua el lloc d’un fill, o perquè era el seu fillol predilecte, a l’oncle Ismael li agradava mostrar-me amb plaer i paciència com funcionava el negoci, per mi tan estrany i remot, de preparació de la fibra i dels seus derivats. Fins i tot em portà una vegada amb el cotxe, ell i jo sols al seient de darrere, a contractar compres d’herba d’espart, per carreteres estretes fins a la Sierra de Segura i la capçalera del Guadalquivir, on em mostrava les extensions d’espartar verdós encara o ja blanquejant i groguenc i les possibilitats de la collita ja en curs o propera, i allò que per mi era només una herba aspra i silvestre sense cap valor era per ell el fonament d’una fortuna. Em permetia tafanejar per l’oficina i escoltar quan parlava amb els bancs, mirar papers i factures i els escrivents teclejant cartes a clients i proveïdors, i obrir i passar fulles dels llibres de comptes amb columnes ratllades de «Debe» i «Haber». I sobretot em deixava passar tot el temps que volguera a la fàbrica. Davant d’una nau industrial gran i antiga, amb parets de rajola, teulada de teula i finestres estretes, hi havia les basses on remullaven l’espart que arribava amb camions de les valls i muntanyes properes, i l’olor d’aigua pudent d’aquelles basses, marronosa i verdosa, una olor densa d’aiguamoll i de matèria vegetal en descomposició, ocupava tot l’aire i l’espai de la petita esplanada on després l’espart remullat i estovat s’assecava uns quants dies al sol. Dins de la nau, al llarg de tot un lateral, una filera de dones picaven l’espart ja eixugat. Entre la pols flotant en l’escassa llum blanca, en la dura calor de juliol o d’agost, enmig d’un soroll permanent d’engranatges de ferro i de fusta, de politges amb llargues corretges de cuiro i de l’estrèpit de colps secs i sords, davant de cada dona asseguda per terra pujava i baixava un piló vertical, una peça de fusta massissa i pesant, alta com una persona, de base quadrada: un mecanisme d’osques i dents elevava el piló a penes poc més de dos pams i el tornava a amollar i, en els escassos segons que pujava i tornava a caure violentament, la dona asseguda davant retirava amb la mà esquerra el manoll d’espart picat i amb la mà dreta en col·locava un altre al mateix lloc, tot amb un moviment sempre igual, rítmic i exacte, entre el bum-bum i bum-bum incessant dels pilons i amb la certesa que la distracció més petita significava el perill de trobar-se alguns dits esclafats i fets polpa de sang, ossos i carn, perill que em fascinava i em feia sentir petits calfreds d’horror sota la pell mentre contemplava, una vegada i una altra, aquell rengle de dones només amb mig cos (joves però sense cames visibles, creuades o recollides sota les faldes amples) amb un munt d’espart dur i rígid a un costat, i a l’altre l’espart ja picat, amb la fibra ben molla i flexible. A l’altre costat de la nau, uns altres obrers pentinaven la fibra picada o feien corda menant amb la roda i torcent els cordells estirats damunt dels cavallets, grups de dones assegudes en rogle en cadires baixetes trenaven llargues tires de llata, amb la qual unes altres farien cofins circulars amb un forat al centre per a les premses d’almàssera, mentre uns altres homes preparaven les bales de fibra picada d’espart que es vendria com a matèria primera per fer-ne cistelles, soles d’espardenya, esportims, sàries, estores, tela de sac, cordelleria o estopa, i amb tot això el meu padrí, durant un grapat d’anys, va guanyar els diners a cabassos.

Joan F. Mira, El tramvia groc (Barcelona: Proa, 2013), pàg. 312-314