—Calla i escolta’m, gos estúpid! Segueix-me al taller, i tindràs tota la nit per treballar-hi. Si demà no tens el violí al seu gust, cel·la amb agreujants i amb assots d’entrada i sortida. Ara ets reincident.
   Esbufegà, com si l’hagués cansat aquesta llarga explicació —no eren freqüents, els càstigs solien ploure sense com ve ni com va. Bé, pensà, en veure que el conduïa de dret al taller, hauré de resistir i prescindir del sopar, tanta gana com tinc. Tenia un crostó menut de pa, amagat del matí, a la butxaca: de vegades ho feia per no trobar la tarda tan llarga. L’SS duia encara el violí a la mà i ensenyà el paper a un vigilant, silenciós i malhumorat.

Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz (Barcelona: Columna, 1994), pàg. 48

   —Mare…
   —Què vols, fill?
   —Em deixes ensenyar el meu hàmster al capità Haddock?
   —Calla!, no puc estar per tu.
   Era un d’aquests moments que cremaven i l’Agnès començava a plorar. Li sortien les llàgrimes sense com va ni com ve, i es tancava al vàter per desfogar-se a gust.
   —Mare…
   —Deixa’m, deixa’m.
   Agafava trossos de paper higiènic i es mocava sense parar.

Montserrat Roig, L’hora violeta (Barcelona: Edicions 62, 1980)