Maria Rodríguez Mariné
Tinc un amic argentí que sovint em fa preguntes de llengua ( i això que parla una català perfecte). “¿És veritat que ho sento és un castellanisme i que en català s’ha de dir em sap greu? És que l’altre dia miràvem uns dibuixos animats amb el nen i no paraven de dir-ho”. Ostres, no en volia sentir d’altra. “M’ho va dir una amiga, que no és lingüista ni res, eh?” ¿No tenim prou feina a bandejar castellanismes recents que encara hem de perdre el temps rebuscant en el passat per retirar carnets de catalanitat a totes les expressions que no surten a les quatre grans cròniques?
A veure, no perdem el nord. És cert que a l’Edat Mitjana cap catalanoparlant demanava disculpes dient que ho sentia. I, per exemple, el Diccionari català-valencià-balear, malgrat que diu que s’usa “ modernament, per influència castellana” [la cursiva és meva, aquest diccionari és de la primera meitat del segle XX], recull el significat de sentir com a “lamentar, saber greu d’un esdeveniment; tenir pena o disgust d’una cosa”. L’exemple que en posa és d’una revista mallorquina de la segona meitat del segle XIX: “Sentirem no complaure’l”.
Però és que, a part de les dades històriques, hi ha una cosa que es diu intuïció, i ja està prou minvada d’autoestima que només falta que l’ataquem amb cops baixos. En altres paraules, si ni al catalanoparlant més conscienciat i menys interferit no li grinyola gens que algú li demani perdó dient-li que ho sent, per què ens hem d’entestar a crear-li inseguretats (més de les que ja té en una situació sociolingüística com la nostra)? No pot ser que per parlar necessitem anar amb el diccionari històric a la mà. No pot ser que no puguem confiar en el català espontani de ningú. ¿És a aquest preu que volem preservar la llengua?
És normal que els mateixos castellans no tinguin complexos a admetre que el “me sabe mal” és, de fet, un catalanisme. Diversos estudis conclouen que es fa servir molt més al castellà del Principat que a la resta, però això no ha impedit que entri al diccionari de la RAE. Esclar que la situació del castellà és diametralment oposada a la del català. No necessita reafirmar-se contínuament per conservar la identitat (i la dignitat). Ni blindar-se. I estic totalment a favor de fer-ho quan s’ataca la sensibilitat de la majoria de parlants. Però avui que tot es cau i la gent es porta les mans al cap per no res, ¿val la pena dedicar-nos a estigmatitzar tarda, que també és un castellanisme (però del segle XVI o finals del XV)?
Dit amb altres paraules: què és més important, expulsar tarda o defensar la conjunció que de “sí que ha vingut”? El lèxic o la sintaxi? ¿Les paraules que fa segles que estan integrades i no es perceben com a foranes o les estructures que ens envaeixen cada dia més i cada cop som menys els que les detectem? ¿Que no deien castellanismes lèxics, els avis? I tant! Però mai s’haurien estalviat el que en aquesta construcció. Tenim mala peça al teler si quan per traduir del castellà al català només ens cal una màquina. I ella rai, que no s’equivocaria mai si li diguéssim que exterminés totes les tardes.
Sí, ja sé què esteu pensant, que hem d’aspirar a tot, a conservar la sintaxi, els girs, les expressions i frases fetes, i depurar i recuperar lèxic. Però no és una possibilitat realista. Com tampoc ho és tornar al català pur, perquè ¿diríeu que ha existit mai?
Publicat originàriament a l’Ara, 8 de setembre del 2018
Comentaris recents
agafar la pallola
Com? No li trobe sentit a l'última frase. Tapant-...
gratar
A Palafrugell, gratem amb els sig...
agafar la pallola
"T'agarrarà la pallola", aixina és com ho he sen...
agafar la pallola
Aquesta frase, almenys per la Ribera Baixa, té un...
son
La meva àvia el deia així justament: "Tinc tanta...