Joan Ferrarons i Llagostera

Fins al segle XX l’ídix fou la llengua majoritària dels asquenazites, una branca del poble jueu que es concentrava a l’Europa central i de l’est. Aquest idioma pertany a la família de les llengües germàniques i està estretament emparentat amb l’alemany. Les seves arrels es remunten a l’alta edat mitjana, quan un bon nombre de comunitats procedents sobretot d’Occitània i el nord de la península Apenina s’establiren en uns territoris de parla alemanya que anomenarien Aixquenaz, on adoptarien un idioma molt proper al dels seus veïns cristians. Tot i el contacte quotidià entre jueus i cristians, les poblacions no es fongueren mai i, si bé els jueus adoptaren la llengua germànica del seu nou entorn, la seva parla no fou mai idèntica; en fer-se seu el nou idioma, els jueus hi empeltaren diverses particularitats de les llengües que havien parlat prèviament, tant de component judeoromànic com hebreu i arameu.

A partir del segle XIII una llarga sèrie de pogroms empenyé molts de jueus a migrar cap a territoris orientals, per on escamparen la seva parla. Amb el rodolar del temps aquest idioma anomenat yidiš-taytš (‘judeoalemany’) o simplement ídix entrà en contacte amb diverses llengües eslaves que n’enriquiren enormement el cabal lèxic i n’alteraren substancialment la fonologia, la morfologia i la sintaxi, imprimint-li el caràcter que conserva fins avui.

Al llarg de la seva història mil·lenària la llengua ídix sempre estigué condicionada, doncs, per la convivència dels seus parlants amb poblacions cristianes que empraven altres llengües i en el marc de les quals les comunitats asquenazites constituïen una minoria. El fet que les llengües coterritorials (polonès, bielorús, ucraïnès, etc.) sovint també fossin minoritzades (sobretot per l’alemany i el rus), així com la tendència jueva a viure en comunitats més o menys tancades, afavorí la preservació i el desenvolupament autònom de l’ídix.

La invenció de la impremta impulsà la literatura en ídix, en un principi de temàtica religiosa i caire pedagògic, adreçada sobretot als infants i les persones menys instruïdes, tant homes com dones. Fins als segles XVII i XVIII les lletres ídixs estigueren fortament lligades a les comunitats asquenazites occidentals, que no havien participat en les grans migracions cap a l’est, amb les ciutats d’Amsterdam i Praga com a grans capitals editorials. Tot això canvià arran de la Il·lustració jueva, que propugnava l’assimilació cultural a les poblacions cristianes coterritorials amb el consegüent abandó de la llengua pròpia. Aquest moviment tingué molt d’èxit justament en els territoris occidentals, de manera que el centre de gravetat de la cultura ídix es desplaçà de manera gradual però massiva cap a l’est fins que al segle XIX la majoria d’autors, editors i lectors ja es concentraven en territoris orientals.

La llengua escrita, que tradicionalment havia reflectit els dialectes occidentals, necessitava ara un nou estàndard, una llengua moderna, apta per a la premsa, la literatura i l’assaig. Aquesta tasca s’emprengué al segle XIX, una centúria marcada a Europa per altres renaixences. Les obres dels grans autors clàssics (com ara Mèndele Mòikher-Sfòrim, Xòlem Alèikhem i Yítskhok Lèibuix Pèrets, que havien començat escrivint en hebreu) contribuïren decisivament a afermar i difondre el nou estàndard.

Aquesta florida literària coincidí en el temps amb la primera transició demogràfica, un moment en què els jueus foren per primer cop el grup demogràfic més nombrós en alguns territoris de l’Europa de l’est. Una nova onada de cruentes persecucions antijueves desencadenà un gran moviment migratori cap a Anglaterra i les Amèriques, que absorbiren una part considerable d’aquell creixement demogràfic. Al tombant de segle la producció literària es concentrava en ciutats com Kíiv o Vílnius (la «Jerusalem lituana»), però sobretot a Varsòvia, amb autors com ara Bèrguelson, Der Níster o Xòlem Aix. La Gran Guerra i la Revolució Russa precediren un període poc propici al desenvolupament de la cultura ídix i, malgrat l’activitat d’autors com Ítsik Mànguer, Pèrets Màrkix i Y. I. Zínguer, la literatura ídix començà a acusar una manca de relleu generacional.

Abans de la guerra de Hitler l’ídix comptava entre dotze i tretze milions de parlants, cosa que la convertia en una de les llengües més parlades d’Europa i li conferia el domini lingüístic més extens del continent. És amb raó, doncs, que Rachel Ertel, traductora de Ròkhman al francès, ha descrit l’ídix com la «llengua més europea de totes».

La guerra i l’extermini precipitaren la fi de la cultura ídix. Es calcula que cinc dels sis milions de jueus assassinats als guetos i als camps de la mort eren parlants de l’ídix. El desenllaç de la contesa, però, no posà fi a les persecucions i les matances, que es reproduïren durant anys als països sotmesos al jou comunista, sobretot a Polònia, on entre sis-cents i un miler de jueus serien assassinats en una onada de pogroms. El més sagnant de tots fou el de Kelts (Kielce en polonès), el juliol de 1946, en què més de quaranta jueus foren assassinats, alguns per la policia i d’altres per civils. Després d’un judici sumaríssim, les autoritats poloneses executaren nou dels assassins, però això no impedí que el pogrom palesés l’enorme dificultat de restablir una vida jueva a Polònia.

Val a dir que la decisió de marxar de Polònia no estava vinculada, en general, al sionisme. El més important era la inseguretat física de les comunitats, però també les dificultats psicològiques dels supervivents davant la pèrdua de les seves famílies, la forma de vida i les institucions jueves. Tampoc no es poden negligir les dificultats econòmiques: a més de les penúries de la postguerra i la impossibilitat de recuperar les propietats que els havien estat robades, el règim comunista prohibia l’exercici lliure del comerç i les professions tradicionals jueves.

Joan Ferrarons i Llagostera, fragment de «Traduir la llengua abolida», postfaci a A passes cegues per la terra, de Leib Ròkhman, publicat pel Club Editor el 2023