Assumpció Maresma Matas

Llegir el llibre Deu lliçons per salvar el català, que ara teniu a les mans, m’ha despertat sensacions contradictòries. Per una banda, l’alegria i l’estímul de retrobar, tots junts, els textos esparsos de Carme Junyent i poder gaudir ordenadament del seu discurs desplegat a VilaWeb durant més de deu anys. L’he absorbit sense parar. D’una altra, la tristor perquè la saviesa i l’observació que conreava, amb perseverança i intel·ligència, han deixat d’acompanyar-nos de manera activa en aquest futur incert que ella mateixa havia anunciat. He constatat que la seva absència serà dura, i això només es pot contrarestar no deixant caure en l’oblit el seu llegat. Amb aquest llibre, la seva obra es dibuixa com un camí, com un fil conductor, com un antídot contra l’oblit. És com si hagués deixat les pedretes posades perquè no ens perdéssim.

La feina de Jordi Badia és extraordinària perquè ha aplegat tot aquest corpus i ens el presenta de manera condensada i ordenada. Llegir l’essència de tot allò que va aportar Carme Junyent perquè el català no esdevingui una llengua morta és com refer aquest camí. La tria és reveladora. Els articles i entrevistes publicats entre el 2013 i el 2023 ens mostren la profunditat del seu pensament, amb matisos, formes i intensitats diversos, però sempre amb una línia continua en la mateixa direcció: aplicar tot el seu coneixement com a lingüista per evitar que el català es mori.

L’estructura en deu capítols, d’extensió variada, permet de copsar l’abast de la seva obra, més enllà de la tasca a la universitat i dels llibres publicats. És immensa. Jo, que en aquests últims dos anys havia convertit el dilluns en una cita per a llegir-la parlant de la vida en els seus «Mails oberts» (ella s’havia imposat de no parlar gaire de llengua en aquesta secció de VilaWeb), no era conscient fins a quin punt havia creat un discurs tan ben travat i ambiciós sobre el català. En aquest moment en què les xarxes socials ho converteixen tot en estereotip, aquest llibre amplia el focus i desfà els prejudicis. Deixa sense arguments aquells que, amb afany de simplificar, redueixen Junyent a la qüestió del gènere i del desdoblament.

Rellegir-la també desvetlla el sentit de la responsabilitat personal per a evitar que el català es mori. Això no deu ser pas casual, sinó que rau en l’ADN de la seva escriptura. Ella era una intel·lectual militant, que sabia per què feia les coses. En el llibre es palesa que va ser de les primeres a destapar les trampes al solitari que feia el govern amb la immersió i, a partir d’un moment determinat, deixa clar que no creu que la política pugui canviar les llengües, ni que amb una Catalunya independent el català se salvi miraculosament. Tot això ho fa al mateix temps que diu que, si no actuem, el camí cap a la desaparició esdevindrà inevitable. Realista però no catastrofista, acompanya aquesta anàlisi científica sobre el català amb propostes directes, obrint escletxes que són oportunitats o avisos per a tenir els ulls ben oberts. En ella no hi ha mai res estèril, banal ni destructiu.

Afegir-hi les entrevistes fetes a VilaWeb durant aquests anys és un encert del llibre. Llegint-les, és fàcil de capbussar-se en alguns temes d’una manera diferent que en un article de diari, que potser, a vegades, fa curt. La més llegida de totes ha estat la de Bel Zaballa, del 2013, amb qui Junyent va escriure després el llibre El futur del català depèn de tu. Aquell titular era contundent —«Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení»— i va córrer com la pólvora. Va ser com si molta gent hagués esperat que algú digués allò que deia ella, amb fonaments lingüístics.

Com a editora, estic contenta i agraïda d’haver pogut crear aquest espai per a la reflexió al meu diari. Hi ha aquella frase tan clarivident d’Arthur Miller que diu que un gran diari és una nació que parla amb si mateixa, i crec que Carme Junyent, des de VilaWeb, va poder contribuir a aquest diàleg.

Deixeu-me explicar una anècdota personal. A mi em va marcar molt l’entrevista que li vaig fer, juntament amb Jordi Badia, el 2014 dins la sèrie «Llengua viva». Em va canviar per sempre. No sé si als lectors els passarà igual. Va ser la primera vegada que la vaig sentir parlar del multilingüisme per a allunyar el bilingüisme i de la importància d’aprofitar i preservar la quarantena de llengües que poden conviure amb el català. Tot allò que explica sempre té el punt positiu, l’alternativa. Aquesta crec que és la clau de Junyent i d’aquest llibre: obre portes, ens ensenya a no rendir-nos, a no claudicar.

Vull agrair a Josep i Andreu Junyent la seva generositat. Conèixer-los ha estat un regal. Hi he trobat la mateixa generositat i franquesa que amb la Carme.

Hi ha una frase d’un dels articles que trobo perfecta com a final: «Si confiem en la política lingüística, en quatre dies ens quedarem sense llengua. I malgrat tot, jo espero que hi hagi una política lingüística que faci entendre que la llengua no és un apèndix gestionat des d’una direcció general, sinó un projecte de país amb què tothom està implicat. Una mena d’immersió lingüística general.»

Assumpció Maresma Matas
editora de VilaWeb

Pròleg a Deu lliçons per a salvar el català, de Carme Junyent (Barcelona: La Campana, 2024)