Tàpies ha portat la noció d’empremta al quadre (Empremta de cistella sobre roba, 1980; Empremta de sabata, 1982; Empremta de tisores, 1987); l’empremta com a senyal d’un element premut contra un altre de més tou, com l’empremta del peu sobre l’asfalt estovat per la calor, o d’un segell sobre la cera. El concepte d’empremta té molt a veure amb com pinta Antoni Tàpies —a vegades fins i tot l’empremta no és gravada, sinó pintada (Creu i ditades, 2007 [a la imatge])—, amb el que fa al seu taller a l’hora de posar-se davant una tela. Ell en diu ésser potiner: «Sóc molt potiner, i no tinc gens de respecte. Treballo amb els quadres per terra i si és un quadre gran i no hi arribo, agafo un pal. A vegades, però, no hi ha manera d’arribar a un punt i no tinc més remei que caminar per sobre del quadre, i hi deixo petjades». Són paraules que fan pensar en les empremtes de peus, per exemple, a Matèria i cartons, del 2006.

Xavier Barral i Altet, ABeCeDari Tàpies (Barcelona: Base, 2009)