Joan Pinyol

—Sapastre, més que sapastre! Tantes vegades que t’havia dit que et fessis mirar aquesta coixesa, que no arribaràs dret a vell i ara pla! Explica-li tu a l’amo que el most se l’han fotut a galet roques i soques!

Dos setembres abans el Sisco de cal Lleganya va tenir una idea. Cansat de traginar el raïm des de les Llangonies amb el Florenci, de deixar-hi braços i cames fins a cal Semionet, vora el riu, perquè després fessin un bon suc dins el cup, va proposar trinxar els gotims dalt la vinya mateix i baixar-ne després el vi amb la portadora. Onada de vi va, onada de vi ve, camí de la Font de la Reina. L’amo Semionet no ho va trobar ni bé ni malament. Mentre veremessin i després omplissin botes per poder decantar el porró, ja quedava ben servit. Però els camins entre les bancades tenien uns pendents massa pronunciats i no era fàcil mantenir-hi l’equilibri. Ni la vaca cega maragalliana ho hauria vist amb bons ulls! Un dia que baixaven carregats es va esdevenir el desastre. El Florenci de cal Geperut anava davant, la cama gandula li va fallar i va caure bocaterrós, en una fangada llastimosa.

—Sapastre, més que sapastre! Tantes vegades que…

Quan el Semionet va saber que s’havia perdut per sempre una portadora sencera, va acomiadar-lo amb una solemne escridassada.

—Camacurt, ceballot, tòtil, apardalat! Fuig de les meves terres abans no t’ofegui a la resclosa!

Sense sou ni esma el Florenci va capcinejar dies sencers vora el molí xic que s’alçava a tocar del riu. Mirava com passava l’aigua i la vida, però només sabia cap on anava l’aigua. Llançava la gavarrella i, de tant en tant, en treia un peix, tan o més avorrit que ell. Fins que va arribar desembre i les olives de la vinya de cal Semionet es van engreixar de valent. N’hi havia tantes i calien tantes mans per omplir-ne sacs que el van tornar a contractar.

—Mentre no haguem de fer també l’oli a la vinya i baixar-lo tot d’una!

Era un final d’any ben gèlid i les branques de l’olivera bufetejaven els collidors com si fossin fuets per apressar trots de cavall. Els dits de les mans i dels peus s’entumien amb la maltempsada i alguns cossos, maldestres com el del Florenci, queien sovint damunt les borrasses i les olives premsades abans d’hora.

—Sapastre, més que sapastre!

L’únic respir que tenien aquells malànimes era l’hora de dinar. Jeien damunt les pedres dels marges i rosegaven els entrepans amb gran deler. Un dia el Florenci va canviar el cul de roca i s’assegué en una altra. Dos minuts després va notar una escalfor a les parts baixes. No ho entenia. L’endemà s’hi va tornar a asseure i va recuperar el preuat caliu. Dos dies després era l’únic collidor que no tremolava a l’hora de dinar. I un dia més enllà va tenir la previsió de deixar l’entrepà damunt la roca calenta a primera hora. Després en va recollir les llesques gairebé torrades. L’endemà primer hi va posar una estona el cul i va deixar anar un xiscle que va cridar l’atenció primer del Sisco i després de tots els altres.

—Sapastre, més que…

—Calla i toqueu. Aquesta roca és calenta com una mala cosa!

Cap dels collidors se’n va saber avenir. El dia següent, mentre pentinaven oliveres, van cobrir la roca amb llesques. Fins i tot un hi va deixar carn magra que es va coure i va escampar una flaire molt llaminera entre les oliveres. La nova va arribar a orelles de l’amo. I també va córrer de seguida per tots els marjals de Collbessons de manera que no va tardar a convocar curiosos provinents de totes bandes fins que els va enxampar el Semionet.

—És ma terra, és ma vinya i si no treballeu per mi, ja podeu escampar la boira! Camacurts, ceballots, tòtils, apardalats! No m’obligueu a abordar-vos els gossos!

La pedra calenta era una mina de possibilitats per a l’amo. Un cop la va guaitar del dret i del revés va ordenar que el Sisco i el Florenci la belluguessin amb la protecció d’una màrfega. Uns quants esbufecs després la roca va cedir tot deixant al descobert una cavitat rodona com el cul d’un càntir per on emergia un misteriós aire calent. Era un bufador natural, una escletxa de la mare terra que desprenia un vapor blanc en contacte amb el fred de la vinya. El Semionet va rumiar llarga estona la manera de treure’n el millor partit. L’oferiré al ferrer del poble. Amb el metall roent podrà fer tanques per a les meves vinyes. Fins i tot li pot interessar a la castanyera…

El Florenci va deixar caure una pedra dins el bufador natural i durant uns segons no va passar res. Però després va sortir disparada amb tanta força que va sobrepassar la Llobreia, la muntanya més alta de la serra. Darrere seu, com una gitada ancestral del planeta, va emergir una llengua de foc i lava que en poc temps ho va calcinar i ho va cobrir tot. Ceps pelats, oliveres encara per collir, calius de llesques, marges de pedra, camins de baixada, ànsies de negoci, i més de la meitat del patrimoni natural del Semionet, que corria muntanya avall com un esperitat mentre exhalava enfurit.

—Sapastre, més que sapastre!

Regió 7, 4 de desembre del 2021