Els socis demanen la junta que intervingui. La pífia que conté aquesta oració és molt evident, segur que la detecteu de seguida. I en canvi és una frase sentida en un butlletí de la ràdio nacional de Catalunya, i no tan insòlita com ens pensaríem. L’error (mancança de la preposició que ha d’introduir el complement indirecte, a la junta) es deu al que els filòlegs anomenen ultracorrecció: esmenar innecessàriament algun element gramatical, ja sigui lèxic, sintàctic, fonètic o morfològic. En el cas que ens ocupa, la ultracorrecció (sintàctica) consisteix a aplicar a un complement una norma que no l’afecta (la caiguda de la preposició davant d’objecte directe: Els paletes han repassat la Mireia de dalt a baix (i no pas a la Mireia). La Mireia és complement directe i no ha de dur preposició (per bé que la GIEC ja n’admet la presència en contextos informals). Una altra de lèxica molt coneguda és la tristament cèlebre revisió metge. En català es diu revisió mèdica.

Pau Vidal, Nivell Ç. Del català esporuguit al parlant
empoderat (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 71

 
ℵ

Quan apareix la ultracorrecció, és raonable combatre-la. Si ara algú digués Ramó en lloc de Ramon, se l’hauria d’advertir amb tacte i discreció. Però algunes ultracorreccions han arrelat en grans sectors de la població i no hi ha consciència que en un origen fossin deformacions o manies. I s’han convertit en paraules normals i corrents, que es fan servir amb naturalitat. Com veurem més endavant, ultracorreccions d’altres segles formen part del català actual.

Pallissa —la dels cops, la derrota, la murga— és un manlleu i conté un salt de sentit indesitjable, segons els més estrictes. Com llauna a donar la llauna, que és una adaptació espontània de donar la lata (de lat -a, dilatat). Als catalans no els convencia aquesta lata, n’havien perdut el rastre i en desconeixien el sentit, i van interpretar que havien de dir llauna —l’equivalent de la lata castellana. Una ultracorrecció, és evident. I què? Curiosament, el que ara és una ultracorrecció com el Sagrat Cor de París i el Taj Mahal amuntegats és donar la lata. No ho diu ningú. Per sort, l’IEC, en un atac incontenible de lucidesa i bonhomia, va acceptar donar la llauna. Prou de tanta lata.

Enric Gomà, El català tranquil (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 25, 46