Jordi Badia i Pujol

En català tenim diverses locucions que signifiquen ‘molt acostat, molt a prop’. Hi ha, per exemple, a frec o bé frec a frec. El mot frec, derivat de fregar, vol dir ‘fregament’. És una expressió documentada el primer terç del segle XIX: «Me giro esparuguida, y frech à frech / La tempestat tenia, feya vent» (Joan Cortada). Els primers testimoniatges d’aquestes locucions són tots d’autors del Principat, però de mica en mica es van anar escampant per la resta del domini lingüístic, com podem observar en aquests exemples d’un autor nord-català, «S’havia emportat el cap del pont. Passava a frec de les baranes» (Josep Sebastià Pons); d’una mallorquina, «Frec a frec de la teulada / del vell casal aclucat, / ma finestra hi és badada / en vetla, com l’ull daurat / d’una gran llebra ajaçada» (M. Antònia Salvà); i d’un valencià: «L’any següent, 1404, anà a Friburg, a Morat, a Estavager, frec a frec de les terres alemanyes» (Francesc Almela). És una expressió que no tenen les llengües de l’entorn. Amb un valor semblant, també hi ha la locució al tombant, que pot tenir un significat espacial o temporal: «T’espera al tombant del carrer»; «Va arribar al tombant de les sis». I encara podríem fer servir a la vora de: «Ella seia a la vora de l’aigua, les cames dins l’aigua bruta, verda, quieta» (M. Aurèlia Capmany); a rampeu de (o al rampeu de): «…com el malalt que es veu a rampeu de la mort / i del seu metge noves de salut vol sentir» (Salvador Oliva); tocant a: «Aquesta casa primera, allà al davant, que té les parets de l’hort tocant a la carretera, és casa seva» (Joan Puig i Ferreter)…

Jordi Badia i Pujol, Salvem els mots (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021)