Ramon Torrents

Eixamplar no té cap dificultat que calgui comentar.

Un mot emparentat directament amb el d’avui és el que apliquem, especialment, a l’ampliació d’una ciutat d’un barri. A Barcelona es parla de l’eixample, però també recordo haver llegit l’ampliació. El problema no és si hem de triar un mot o l’altre, sinó el gènere del derivat d’eixamplar: masculí o femení?

Aquí vénen a tomb aquestes paraules de Gabriel Bibiloni:

Hi ha una altra paraula que, com informe, se n’ha rigut de tots els controls: eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d’eixamplar, sinó un apedaçament barroer d’un ensanxe inicial, que ja es veu d’on surt.

Si hem de fer més espaiós un camí o una ciutat, no podem dir, doncs, que l’eixamplem? Potser allò que el professor Bibiloni vol posar en dubte és el gènere masculí d’aquest derivat d’eixamplar i no ho faria si parlàvem d’eixampla.

El DIEC inclou tant eixampla com eixample. I el primer d’aquests termes, el femení, té aquesta definició:

1 f. [LC] Acció d’eixamplar; l’efecte.
2 1 f. pl. [IT] Roba sobrant que es deixa sense tallar en fer les costures d’una peça de vestir a fi, si després convé, de poder-la eixamplar. 2 2 [LC] donar eixamples Donar llibertat d’acció, no imposar limitacions. 2 3 [LC] fer eixamples Eixamplar un espai llevant-ne destorbs.

Què significa que aquest mot femení hagi adoptat més tard el gènere masculí? Simplement allò de sempre: com que estem en un país absolutament espanyolitzat, a l’ensanche hispà li convé una forma més «digna» que l’ensanxe de què ens parla Bibiloni. I l’Institut d’Estudis Catalans va trobar la fórmula d’aconseguir-ho: es modifica el gènere del mot o bé se’n crea un de paral·lel.

Es podria defensar que en masculí ens referim a un barri, però aquest argument, trampós, mancaria de tot rigor, perquè, sense moure’ns de Barcelona, bé en tenim de femenins com la Sagrera, la Verneda, la Bordeta…

Això ens fa adonar que, la divisa oficial de l’IEC que l’adopció i la transformació són el camí per esplanar la convivència lingüística, anem donant eixamples a la dissolució d’una llengua i al reconeixement total de l’altra.