Jordi Badia i Pujol

cada vegada més > com més va més

«Per los ossos de mon pare, emperador Albert, tu seràs la més singular donzella del món. E com més va, més bé·t vull» [«Pels ossos de mon pare, l’emperador Albert, tu seràs la donzella més singular del món. I, com més va, més estima et tinc»]. Heus ací un fragment de Tirant lo Blanc, obra del cavaller valencià Joanot Martorell, escrita durant la segona meitat del segle XV. La locució com més va és, com veiem, molt antiga. Té tres estructures bàsiques. En la primera, va seguida d’una oració, com ara la que acabem de veure. La segona també duu una oració relacionada, però anteposada, com en aquesta frase: «Li regala camises, llibres. Se li dóna sempre que vol. És ella qui li truca, com més va més, per veure’s cada dia. I un vespre li proposa d’anar a viure plegats» (Quim Monzó). I en la tercera va vinculada amb un mot (adjectiu, adverbi, nom…) com ara en aquest fragment: «En Picó, com més va més alarmat, torna a fer l’ullet des del seu cap de taula a en Lluís» ( Joan Sales). De vegades el segon «més» es canvia per «menys» o per «millor» o «pitjor» (que, de fet, volen dir ‘més bé’ i ‘més malament’): «L’ensenyament de les llengües vives és com més va menys una disciplina literària» (Miquel Adrover). Com més va més prové de la locució com més (o com pus), que té un significat de proporcionalitat (equival, si fa no fa, a ‘a mesura que’) i que ja trobem en els primers documents en la nostra llengua. És una estructura pròpia del català. Ni el francès ni l’italià ni el castellà no la tenen. De manera que paga la pena que la conservem.

Jordi Badia i Pujol, Salvem els mots (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021), pàg. 45