Enric Gomà

Un altre manlleu que és perseguit implacablement com un terrorista internacional és el gal·licisme frapar. A mi tant se me’n dona, perquè no el gasto. Però observo una ràbia desbocada cap a frapar per part dels correctors. Quan en veuen un, el suprimeixen a l’acte. Frapar és una paraula que no presenta cap dany col·lateral. Molts la diuen amb tota naturalitat, és pràctica i un punt picant, com l’aigua de Vilajuïga. Forma part dels gal·licismes, molt freqüents abans del 1960, en un llarg període de temps que comença amb la invasió dels exèrcits de Napoleó i s’esllangueix amb els últims sermons de Sartre.

Com que actualment no ens n’arriben gaires, perquè imperen els anglicismes, sento cap als gal·licismes un gran afecte i una tendresa una mica mòrbida —semblant a acariciar un musclo en escabetx. Sobretot cap als gal·licismes que la normativa rebutja sense un bri de pietat. Són part de la nostra història. Ens recorden que, en algun moment, ens van enlluernar les llums de París, la nouvelle vague, Simone de Beauvoir, Carla Bruni.

Frapar és «sorprendre fortament, produir una commoció sobre l’ànim d’algú». Però quan algú ho pronuncia en veu alta, a l’instant rep l’amonestació següent:

—Frapar no és català. En català es pot dir de moltes altres maneres.

Tantes que no hi cabrien en un autocar de l’Alsina Graells, cert. Però aquell individu —la natura humana és capritxosa— s’estima més la paraula frapar. Com els catalans durant el segle XIX, que van abandonar calces i es van decantar per pantalons. Des del 1810. Ningú no els va importunar dient-los:

—Ep! No diguis pantalons, que en català és calces! Pantalons és un gal·licisme i s’ha d’evitar de totes totes!

Un amic, enginyer de cinquanta anys, un bon dia m’explicava un episodi una mica confús amb l’Ajuntament de Barcelona, i va concloure: «Vaig quedar molt frapat». A banda de l’origen francès, és una paraula ben construïda. No diu frappé, que seria un grop dins de l’idioma. També l’adjectiu frapant està ben format. No és una paraula imprescindible, en català tenim sorprenent o sensacional, entre moltes altres. Però els parlants són obstinats i maniosos, tenen els seus tics, i se’ls ha de respectar: tota la vida han dit frapar i ho volen continuar dient. No és cap mal. No cal exterminar els gal·licismes com si sulfatéssim la vinya. N’hi ha molts i —hi insisteixo— responen a períodes de la nostra història: aquelles dides de l’alta burgesia, aquells adoradors d’Édith Piaf, aquelles obres de Derrida llegides a l’estiu a Camprodon. Tots tenen el seu què, el seu moment i la seva circumstància.

Enric Gomà, El català tranquil. Un manifest (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 46-48