Magí Camps

Primer es van dir The Scorpions; després, The Spectres; tot seguit, Traffic Jam, i finalment, quan es veu que ja van trobar l’equilibri i la línia que volien seguir, van dir: «Ara ja no ens mourem d’on som. Som així i ja no canviarem. No modificarem el nostre statu quo». I així va ser com es van anomenar The Status Quo el 1967, i Status Quo dos anys després.

No em feu gaire cas, perquè, tot i que la successió de noms és certa, m’acabo d’inventar la raó per la qual la llegendària banda va adoptar l’últim nom, el que acabaria sent el definitiu. A més, no és veritat que no es moguessin d’on eren: sembla que van començar amb un pop psicodèlic i van derivar cap al hard rock.

L’expressió statu quo vol dir l’estat actual de les coses. L’Enciclopèdia.cat ho descriu així: «Locució que vol dir ‘en l’estat en què’ i que hom usa com a substantiu, sobretot en diplomàcia i dret internacional, per a designar l’estat actual, sovint deteriorat, de les estructures socials o polítiques d’una societat concreta, així com llur continuïtat».

Com que és una expressió que es fa servir en política, la defensa de l’statu quo acostuma a ser una posició contrària a qualsevol modificació. L’origen es troba en la frase «in statu quo res erant ante bellum», que significa: en l’estat en què les coses estaven abans de la guerra. És a dir, recuperem el que hi havia, el que teníem cadascú, i fem veure que no ha passat res. Girem full.

El lector ja deu haver observat que escric statu quo i que, en canvi, la banda de rock es diu Status Quo, amb aquesta essa que és present en l’expressió quan la fan servir els anglesos: status quo. Qui està equivocat? Doncs fa de mal dir.

Si extraiem la seqüència tal com surt de la frase llatina, com que és un ablatiu, ha de ser sense essa: statu quo. Si un cop extreta, la convertim en una expressió nominativa (una opció vàlida), llavors cal posar-hi la essa: status quo. En català i castellà s’ha optat per l’extracció pura, mentre que en anglès s’ha convertit en un nominatiu. En qualsevol cas, hi penja un quo que sintàcticament hi fa més nosa que servei.

Però sigui perquè els nostres polítics són grans coneixedors de la llengua anglesa o perquè són aficionats al rock, al nostre país se sent molt més la forma no normativa status quo. Per acabar-ho d’adobar, els manuals recorden que la pronúncia correcta ha de fer accent en la o de quo i no en la u: /estátu kuó/. Però això sí que no li he sentit dir a ningú. Potser hi haurà qui deixarà de dir la essa sobrant, però això de pronunciar /kuó/ són figues d’un altre paner.

Magí Camps, «El rock ha fet molt de mal» (La Vanguardia, 29 de setembre del 2014)