Joan Rendé i Masdéu

Es pot dir que fa al voltant de mig segle que la pacífica tradició de l’estiueig va començar a ser ostensiblement superada pel turisme. Les conseqüències han estat moltes i de consideració diversa, però em sembla que podrien quedar assimilades sobretot a les de caire cultural i les de caire econòmic.

Quan les famílies estiuejants es traslladaven als pobles i poblets, fugint de les calors metropolitanes, eren una novetat acostumada, que la gent rural acollia amb una certa simpatia i amb un cert reguard alhora. La simpatia tenia gairebé totes les seves arrels en l’element de distinció que els estiuejants es veien obligats a fingir i a aportar i en la càrrega de notícies i d’indicis de moda que el poble desitjava rebre. Era un món limitat i ritual, de tartana i vestits de fil, tot i que el Sis-cents i el niló en van marcar el canvi formal cap als darrers temps.

El reguard, la circumspecció dels vilatans envers els estiuejants es fonamentava sobretot en la llengua que gastaven uns i altres. La gent dels pobles sostenia encara la convicció generalitzada que ells parlaven la llengua de debò i que els de “n’allà” feien servir un parlar infatuat però ple de contaminació i escàs de lèxic i de recursos de matís. Aquí calia afegir-hi la manca de coneixement de la diversitat immensa del medi natural que els ciutadans no podien dissimular. El desconeixement dels noms dels estris i les feines de la pagesia i la ramaderia, la distinció dels arbres i les plantes contrastava en minoria amb el que era el món corrent i gairebé únic de l’àmbit rural. Diguem que hi havia un cert complex d’inferioritat de la colònia respecte als colonitzats. Aquestes mancances de la minoria estiuejant causaven un efecte foteta a la majoria de gent del poble. D’aquí vénen els qualificatius de pixapins, quemacos, gent del xarco i de n’allà. De tota manera, entre estiuejants i vilatans hi havia una cordialitat que la necessitat mútua justificava: uns compraven i els altres venien, uns llogaven i els altres n’eren llogaters. Però aquesta cordialitat superava, en la majoria dels casos, l’interès material.

Amb l’explosió del turisme, del turisme autèntic i estranger, tot aquest món va caure i va ser eclipsat. Va ser el primer efecte globalització de què es pot parlar en l’era contemporània.

El turista va començar a arribar carregat de complex de superioritat; perquè pagava car i en moneda estrangera, perquè duia automòbil sense donar-hi importància, perquè parlava en unes llengües que l’indígena general no estava en condicions de comprendre, perquè gastava una llibertat que l’element local no es podia permetre.

El turisme va transformar físicament i moralment tota la costa marítima, va instituir un servilisme en el poble desruralitzat i li va desautoritzar els trumfos que sempre havia jugat davant del senzill estiuejant. En una paraula: es va acabar el tracte de familiaritat. Sí que va aparèixer l’hereu escampa local que es vantava d’enamorar totes les sueques, a preu fet. O el botiguer o el fondista especulador. Però eren formes d’encobrir un complex d’inferioritat del qual, en formes megaloides, encara no ens hem sabut refer del tot.

Amb els anys, també el turisme ha canviat, ha perdut anècdota i ha guanyat categoria. Ha generat una activitat econòmica veritable i s’ha tornat una indústria que fa rutllar el país, de vegades d’una manera seriosa. I ha estat el primer incentiu perquè la nostra població anés aprenent l’anglès, la qual cosa ha tingut una utilitat extensiva i multiplicada.

I dels estiuejants, què se n’ha fet? Els estiuejants persisteixen, a la seva manera, de vegades barrejats o confosos amb allò que se’n diu turisme interior. Però el que ha canviat més en la presència de l’estiuejant actual ha estat el seu efecte culturitzador. Ara l’habitant rural ha perdut tota la confiança en la seva llengua i es posa a imitar de seguida el model que li porten des de la metròpoli, que té l’autoritat de resultar molt semblant al que propaguen els mitjans audiovisuals importants. Ha perdut la confiança en els seus coneixements del medi natural i de totes les feines que hi tenen relació. Té una consciència d’element minoritari i residual. No gosa manifestar la seva potència lingüística i de concepte de la vida.

Això es nota sobretot en els joves i les criatures preadolescents, que fan colles mixtes en les quals domina de seguida el menyspreu per la curiositat i l’autenticitat i s’adopta un poti-poti frívol i sense substància. Avui, l’estiuejant que arriba amb algunes ganes de refer-se de la vulgaritat o d’aportar novetats d’interès i d’intercanvi es desinfla en dos dies, llevat d’aquells casos particulars en què l’autoestima encara troba un contacte casual amb l’autoestima. Però la pasta que es remena avui és massa sovint inversa a la que es remenava quan l’estiueig era una ocasió de contacte de la capçada de l’arbre amb les seves arrels.

Publicat originàriament al diari Avui, 31 de juliol del 2003