Un tast de català d’Elna (1)

Joan Bosch

Avui, amb «Les fórmules de salutació», comença una sèrie d’articles titulats Un tast de català d’Elna. La idea la va tenir en Jordi Palou, el creador de RodaMots, la versió catalana de A.Word.A.Day.

Fa poc, en Jordi em va fer conèixer el butlletí InfoMigjorn i em va demanar (aquí en transcric les paraules) «si em faria gràcia escriure-hi algun article sobre llengua? El tema és lliure, però voldríem donar veu a algun rossellonès (una part de la llengua que malauradament tenim molt descuidada)». Vaig agafar la demanda al vol, i sense pensar ni un sol segon en l’esforç que tot això implicaria, hi vaig respondre favorablement, perquè, quan em sol·liciten en defendre i sustentar la llengua, de voluntat en tinc per a donar i per a vendre, i sobretot, perquè en Jordi és un amic, un amic epistolar que en aquell moment encara no coneixia personalment, mes amb qui, d’ençà del 2004, escanviem missatges corals cada vegada que faig un comentari a RodaMots.

I jo, qui som? Tot bonament, un seguidor de RodaMots. Vaig néixer a Perpinyà l’any 1963, a la clínica La Rossellonesa (un nom predestinat, fa?) i vaig tenir la sort de fer el meu primer vagit al si d’una família pagesa d’Elna que encara havia conservat ben viu el vernacle il·liberenc. Mon pare parlava un català deliciós. Nat el 1925 en un mas a dos quilòmetres del vilatge, no havia tingut cap contacte amb la llengua francesa fins a sis anys, és a dir, fins al primer any d’escola. Avui, malauradament, em raca de constatar que aqueixa llengua pairal (que no era exclusiva de mon pare, sinó comuna a tot el veïnatge) hagi desaparegut dels carrers d’Elna i fins i tot dels llocs del departament on birbilleja encara una centella de catalanitat. I és una veritable pena que aquest patrimoni immaterial que hem deixat perdre no pugui servir més d’exemple a les joves generacions deleroses de recuperar el parlar dels avis.

Fou arran d’aquesta trista constatació que va sorgir la idea mestra d’aquesta sèrie d’articles: mirar de fer reviscolar a les terres del nord expressions oblidades i fer descobrir a les terres del sud una altra manera ben patrimonial de parlar català.

I dic català i no pas rossellonès, denominació reductora i esbiaixada que mai no ha fet part del nostre vocabulari. Si bé sem conscients que parlem una variant dialectal que els estudiosos denominen català septentrional, entre nosaltres, mai no hem dit que parlàvem rossellonès. Déu no’n guard! Això, són els forasters o els lingüistes moderns que ho diuen!

Com a prova, us aconselli de fer una llambregada als diccionaris, bo i prenent com a referència, el Diccionari Català-Valencià-Balear perquè és exempt de modernismes i castellanismes recents:

DCVB – Diccionari Català-Valencià-Balear (http://dcvb.iecat.net/):
       rossellonès
                 m. i f. i adj. Nadiu o propi del Rosselló.

GDLC – Gran Diccionari de la Llengua Catalana (http://www.diccionari.cat/):
       rossellonès
                1  adj i m i f  Del Rosselló (Catalunya del Nord) o del rossellonès (dialecte).
                2  m LING  Dialecte oriental del català parlat a la Catalunya del Nord.

Acabarem aquesta introducció afegint-hi que en aquesta sèrie d’articles no hi trobareu mai l’estudi acurat i exhaustiu d’un tema particular, cosa que seria fora de l’abast de les meues migrades competències (Recordeu-vos que vaig fer tots els meus estudis a l’escola francesa, en llengua francesa, que no tinc cap diploma de català i que visc i treballi tot l’any en un ambient totalment francòfon). Tampoc, cap dels meus escrits no tractarà del català septentrional de manera científica. La meua manera de procedir serà més prosaica, empírica i natural. Es basarà en la meua experiència personal, en lectures diverses, i sobretot, en converses sentides a Elna quan eri mainatge.

Avui, començarem per les salutacions.

Primera característica notable: a Elna, mai no diem hola (interjecció d’origen àrab, manllevada al castellà). De manera informal, nosaltres diem salut o adiu (un adéu que ens ve d’Occitània i que fem servir, indistintament, en arribar o en partir).

—Adiu, Pere! Com anem?
—Anem fent…
—La setmana entrant vindràs a sopar a casa… Ara, me’n cal anar de seguit. Adiu, i que tot te vagi bé.
—Salut i pau, amic!

Ara, com que les llengües tendeixen a l’economia, les nostres salutacions més usuals es redueixen a ep i iu (contracció d’adiu) en la parla col·loquial. Habitualment, són els homes que diuen ep i les dones que diuen iu.

—Iu! Som la Fina! Te destorbis pas… Te deixi el vestit que m’havies demanat darrere la porta i me’n vaig rabent que el meu home m’espera…

En un registre més formal, tenim el Déu vos guard (gairebé desaparegut), principalment quan dues persones es troben i el Porteu-vos-hi bé quan s’acomiaden. Porteu-vos-hi bé és, també, la fórmula de comiat convencional que posem al peu d’una lletra.

Benvolgut company,

T’escric per te donar noves del país.

…

Porta-t’hi bé,

Marc

Una altra expressió de comiat que fem servir en un quadre formal és endéu-siau (equivalent estricte d’adéu-siau). Ara, en podem rebaixar el nivell afegint-hi i la companyia (al·ludint a la companyia dels àngels) quan l’adrecem a amics o companys.

—Companys, aviat nos tornarem a veure! Endéu-siau i la companyia!

Aquesta mateixa expressió, també, la podem fer servir quan lamentem alguna pèrdua o la fi d’alguna cosa. Mes, en aquest cas, en tenim una altra de més popular: Adiu Feliu! (l’expressió completa és: Adiu Feliu! Si tornes pas, escriu sus d’una fulla d’oliu!).

—Adiu Feliu! Les vacances són acabades!

Segona característica notable: a Elna, mai no diem bona tarda, bones tardes o bones. Tot això són castellanades incontestables. Nosaltres diem bon dia quan encertem una persona per primera vegada en el dia i bona nit quan ens acomiadem i que fa nit o quan, tot simplement, anem a dormir.

—Se me clouen les parpelles. Bona nit a tothom, me’n vaig a jaure.

Darrerament, també sentim atrocitats com ara bonjurt (adaptació fonètica del francès bonjour) induïda per la mala influència de la llengua dominant i que caldria foragitar amb energia.

Ara, no podem dir bon dia o adiu a una mateixa persona més d’un cop al dia. Quan tornem a casa, per exemple, anunciem la nostra arribada amb un Arribem! i la nostra partida amb un Aré!.

—Aré, mamà! Me’n vaig a escola.

Tercera característica notable: a Elna, quan prenem comiat d’algú, mai no li diem fins aviat, fins demà, fins dimecres, fins l’any que ve, etc… Tot això semblen traduccions literals del castellà hasta pronto, hasta mañana, hasta el miércoles o hasta el año próximo. Nosaltres ho fem a la manera tradicional occitano-catalana i diem a tot arreu (aquí arreu hi significa aviat), a més tard, a demà, a dimecres, a l’any qui ve, etc…

—A tot arreu, companys! En havent dinat vos convidaré a prendre un cafè a casa.

Quarta característica notable: a Elna, quan ens volem assabentar de l’estat de salut del nostre interlocutor, mai no li diem Què tal? que és la manera castellana de fer-ho. Nosaltres, li demanem Com va això?, Com va?, Com anem? Com vas? o més simpàticament Com va la bota? a la qual cosa podem respondre de manera irònica: Millor que l’espardenya, Millor que la sabata o Fins a mitja pota si volem mantenir-hi la rima.

—Ep! Andreu, fa temps que t’haviï pas vist? Com va la bota?
—Home! Millor que l’espardenya!
—I bé, me fa pler de veure que tot rutlla de primera… Aré! Me cal afanyar que se fa tard i vol ploure!
—Adiu, manyac! Fes un potó a la teua germana.

Quinta característica notable: a Elna, quan saludem una persona, mai no li donem la mà ni tampoc li estrenyem la mà. Nosaltres, en senyal d’amistat, li toquem la mà i prou. I de manera irònica, un home polític en campanya electoral que toca la mà a tothom és un tocamanetes.

Abans que no comenci l’al·locució, el batlle va tocar la mà a tots els assistents.

Glossari

Publicat originàriament a InfoMigjorn, núm. 1.302, 1 de novembre del 2016