Pau Vidal

Veritable emblema vivent del país. La solta, com l’esma, és una cosa tan difícil d’explicar (mireu, mireu: «Qualitat d’allò que és fet adaptant-se a les circumstàncies, als fets, als requeriments, del cas, no incongruentment amb aquests») que al final s’entén millor posant exemples, com el que proporcionen les frases fetes: No tenir solta ni volta. I és gràcies a això que el poca-solta ha encapçalat durant generacions i generacions el rànquing de mots ofensius d’un país que encaixa malament l’absurd i la provocació estrident. Abans de ser el geni que ens omple les butxaques (les d’alguns, és clar), en Dalí va ser el gran poca-solta autòcton, sobretot des del dia que no se li acudí altra cosa que aprofitar una conferència a l’Ateneu Barcelonès per tractar Guimerà, expresident de l’entitat, d’«immens putrefacte pelut».

El poca-solta, per tant, és informal i inconvenient en la manera de comportar-se. Però la gràcia d’aquest tractament immarcescible és que es converteix en substantiu sense ni tan sols haver-li de treure el guionet («La poca-solta de segons quins articulistes em fa passar les ganes de llegir el diari»), incoherència gramatical que tanmateix resulta molt còmoda als exàmens de llengua (cosa que no passa amb el pocavergonya, que va tot junt quan es refereix a la condició d’algú però separat quan qualifica el substantiu femení: “No t’han dit mai que tens molt poca vergonya?”). Amb tota probabilitat som davant d’un dels insults amb més futur per davant, ja que simbolitza un conflicte etern, el generacional (vg. Xitxarel·lo). Com que de jovent n’hi haurà sempre, i de gent gran que enyorarà quan era jove i per tant en criticarà sistemàticament les formes, el poca-solta té l’esdevenidor més que assegurat.

Com és lògic, un espècimen tan freqüent al país (qui no s’ha sentit tractat de poca-solta almenys un centenar o dos de vegades?) havia de donar llum a una conducta específica: la poca-soltada.

 
Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 154