ratafia, ratassia, ratacia  1. Licor dolç, popular i tradicional, de 25 a 29 graus, amb un contingut en sucres inferior als 200 g/l, obtingut per maceració de nous tendres en aiguardent o en anís (que li confereixen el color fosc i el regust amargant), aromatitzat amb diverses fruites i herbes (les possibles són més de 80), entre les quals destaquen la canyella, la nou moscada, la pela de taronja, els ginebrons, la menta, la farigola, el saüc i la camamilla. Un cop collides les herbes —pels volts de Sant Joan, que és quan tenen més virtut—, es deixen emmusteir una mica. Fetes a trossets, es col·loquen amb les espècies i les baies en una garrafa amb aiguardent o anís i les nous verdes trossejades. Es remena, es tapa i es deixa quaranta dies a sol i serena, remenant-ho de tant en tant. Passat aquest primer període, s’hi afegeix el sucre desfet en aigua i es remena bé. Es cola i es deixa que reposi un parell de mesos més. Ha d’haver assolit un color fosc, quasi un negre marronós brillant i viu, sense terboleses. A partir d’aquest moment, ja es pot consumir. La llegenda en fa venir el nom del llatí rata fiat, brindis amb el qual se celebrava la ratificació dels acords. Coromines, però, diu que prové del crioll de les Antilles Franceses.
   2. Aperitiu rural francès elaborat amb aiguardent i most, conegut amb aquest nom a la Borgonya i la Xampanya, i amb altres noms com el pineau de la Charente o el floc de la Gascunya.

• Joan Maria Romaní Olivé, Diccionari del vi i del beure (Valls: Cossetània, 2009)

ℵ

Dies abans de Sant Joan en Valeri comença a recollir les herbes per a la ratafia. La farà seguint la recepta de la seva mare, que era la de la seva àvia, que era la de la seva besàvia… És una recepta perfectament imperfecta, de manera que el licor cada any surt diferent però sempre és excel·lent, sempre tocant els cinquanta graus, és a dir, no apte per a esperits pusil·lànimes. La Doris l’ajuda i, cistell en mà, volten pels camps quan el sol va de baixa i busquen tot el que els cal: menta comuna, menta del caramel, farigola, romaní, marialluïsa, matafaluga, marduix, poniol, herba de Sant Joan.

* * *

—No en tenim… —fa la Valèria.
   —És clar… —la Wei sembla decebuda.
   En Valeri s’està fent una torrada al foc.
   —Què dius que volen? Un licor xino? Sí, home, fins aquí podíem arribar! Dóna’ls ratafia, nena.
   Les dues dones es miren. La Lídia encongeix les espatlles.
   —La ratafia és feta d’herbes, oi? —pregunta tímidament.
   —I tant! —exclama en Valeri—. Ja els ho explico jo, no pateixis. Segur que m’entenen.
   En Valeri va cap al menjador amb l’ampolla d’anís del mono plena de ratafia, amb l’etiqueta feta a mà, tal com la Farners els va dir. Es planta al davant del senyor Li-Li.
   —RA-TA-FI-A! —li diu cridant, ensenyant-li l’ampolla—. FE-TA A CA-SA —pica amb el dit enèrgicament a sobre la taula. El senyor Li-Li se’l mira amb els ulls molt oberts—. Tu, noia —li diu a la Wei—, explica-li que la fem per Sant Joan amb herbes d’aquí i ho tenim a sol i serena quaranta dies, ho colem, i ho deixem reposar fins a Tots Sants.
   La Wei li tradueix per sobre els conceptes «herbes del lloc», «solstici» i «repòs», i l’home es torna a mirar en Valeri i assenteix amb el cap.
   —Diu que ho tastarà —fa la Wei.

• Maria Mercè Roca, Bones intencions (Barcelona: Columna, 2011)