Eugeni S. Reig
A primeries d’abril de l’any 2008, el llibre Històries casolanes de Jordi Valor i Serra va arribar a un miler de llars alcoianes. Aquesta obra va ser l’obsequi que, per gentilesa de la Xarxa de Biblioteques Municipals d’Alcoi i de la CAM, es va entregar a tots aquells que, el 3 d’abril –dia que a Alcoi es celebra la Festa del Llibre–, veren adquirir un o més llibres en qualsevol de les llibreries de la nostra ciutat. L’edició que es va distribuir és una versió corregida de l’obra original que es va publicar l’any 1950 i que està totalment exhaurida des de fa molt de temps. Tal com Vicent Cabanes i jo, que hem fet la correcció morfosintàctica i lèxica, expliquem en la breu introducció al llibre: “la nostra edició no podia col·lidir amb la normativa vigent, havia de ser apta per a ser llegida per tothom i també perquè se’n fera ús com a llibre de lectura en escoles i instituts”. Un bon amic em va pregunta fa algun temps per quins motius no havíem fet una edició facsímil de la de 1950. La resposta que vaig donar en aquell moment al meu amic vull ara posar-la ací per escrit perquè vull que arribe a tots els alcoians, ja que considere que és possible que altres persones es facen també la mateixa pregunta. Jordi Valor i Serra, que va ser el meu sogre i a qui vaig tindre l’honor i la satisfacció de tractar durant un bon grapat d’anys, va ser una persona molt coneguda a Alcoi, especialment entre 1960 i 1984, època en la qual va col·laborar assíduament en el periòdic Ciudad. Però actualment, vint-i-cinc anys després d’haver faltat, hi ha tota una generació de jóvens alcoians que no han llegit les seues obres ni els seus articles periodístics. Les seus obres estan exhaurides des de fa anys i molts jóven alcoians no han sentit parlar mai de Jordi Valor. Vàrem pensar que era molt convenient fer una edició de la seua obra Històries casolanes, però adaptada a la normativa vigent, ja que no té sentit ensenyar als jóvens en escoles i instituts unes normes per a escriure la nostra llengua i, després, fer-los llegir una obra que, per haver estat escrita a mitjan segle xx, una època de mancances i de dificultats, no s’adapta exactament a eixes normes. Així doncs, vàrem revisar les Històries casolanes de Jordi Valor i les vàrem adaptar la normativa lingüística que emana de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és l’únic ens que, a la Comunitat Valenciana, té capacitat per a elaborar una normativa per a la nostra llengua, tal com està especificat de manera molt clara en el nostre estatut d’autonomia, que és una llei orgànica de l’estat espanyol i, per consegüent, de compliment obligat. La normativa lingüística pertany al camp del dret. Les normes –com les lleis, els codis i els reglaments– únicament poden fer-les aquells que tenen capacitat legal per a fer-les. Una normativa lingüística no pot fer-la qualsevol, de la mateixa manera que un codi de circulació tampoc pot fer-lo qui vulga fer-lo. Vivim en un estat de dret i hem d’acatar les regles del joc, no hi ha altre remei.
L’any 1975 l’editorial L’Estel va publicar el llibre De la muntanya i de vora mar, subtitulat Estampes d’Alcoi i de la Marina. En aquest llibre s’arrepleguen algunes de les narracions curtes contingudes en Històries casolanes i en un altre llibre de Jordi Valor, Narracions alacantines de muntanya i voramar, encara que no totes. La selecció la va fer Manuel Sanchis Guarner, el qual, d’acord amb Jordi Valor, va retocar tots els texts que es publicaren en aquest llibre. Fins i tot va canviar o modificar els títols d’alguns del contes. Açò ho féu Sanchis per tal d’adaptar l’obra de Jordi Valor –també ho va fer amb obres d’altres autors– al model lingüístic normatiu que ell considerava aleshores que s’havia d’emprar en el valencià literari. En l’adaptació de Sanchis desapareixen pràcticament tots els castellanismes –encara que no tots– que són substituïts per les paraules o expressions equivalents pròpies de la nostra llengua i les formes cultes pròpies del català central que va escriure Jordi Valor en els seus texts literaris, com ara feina, gessamí, gripau, noi, pagés, pubill o vetlla són sistemàticament substituïdes per les variants valencianes equivalents faena, gesmil, ranoc, xic, maser, povil o vetla, però en canvi les formes valencianes usades per Jordi Valor, fins i tot les que són exclusives del valencià nord-meridional, són respectades per Sanchis Guarner. Cal aclarir que la versió que va editar i regalar l’Ajuntament d’Alcoi l’any 2008 és la versió original de 1950 amb els retocs imprescindibles, tal com he dit adés, a fi que el text siga normatiu. Hem respectat al màxim l’obra original. Si en la versió corregida diu pagés, noi o feina, és perquè d’eixa manera ho va escriure Jordi Valor. No ens hem basat en la versió de Manuel Sanchis Guarner sinó en l’obra original tal com la va escriure Jordi Valor.
Considere que fer l’edició corregida que hem fet era imprescindible per a assolir l’objectiu que ens havíem marcat: que les noves generacions d’alcoians conegueren Jordi Valor, el primer escriptor que, a Alcoi, en el segle XX, es va atrevir a escriure en valencià i en prosa. De tota manera, tampoc està malament del tot la idea del meu amic de fer una edició facsímil per a satisfacció dels estudiosos, dels col·leccionistes i dels nostàlgics. Me l’alce en un raconet del meu cervell i, si mai tinc ocasió, la posaré en pràctica.
Article publicat en el Ciumenge, suplement dominical del periòdic
Ciudad de Alcoy, 8 de novembre del 2009 (pàgina 19)
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...