Sebastià Alzamora
Ara estava distret, conversant com solia fer sovint amb la seva néta Rut. A na Rut li agradava escoltar les històries del seu avi, i és molt possible que res no produís tant plaer a Jeremies en els seus últims anys com explicar històries del seu passat a un oïdor atent. Rut pensava que Jeremies era un excel·lent narrador, d’aquells que mai no permeten que la veritat pelada els faci malbé un bon relat. I Jeremies, segons el seu instint i segons allò que convingués a la necessitat de mantenir en suspensió la capacitat de versemblança de qui l’escoltava, accelerava o minvava el ritme dels fets, treia o afegia personatges i detalls, incrustava anècdotes mig inventades o extretes d’altres fets, exagerava quantitats i proporcions, i sobretot no permetia que ningú posàs en dubte la credibilitat de les seves paraules. De fet ningú no gosava mai fer-ho, com no fos na Sara, qui, absent en aparença en el seu balancí, aixecava de tant en tant el cap per interrompre Jeremies:
—Això que dius no és ver.
I provocava la resposta, idèntica sempre, del seu marit, els ulls molt oberts, la veu potent:
—De què! Què vols dir? Que em faràs mentider?
I na Sara callava, de vegades molesta, i Jeremies la ignorava i reemprenia el seu relat o n’encetava un de nou, amb aquella avidesa de qui vol ser escoltat i troba algú que vol escoltar-lo.
Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 28-29
Comentaris recents
mestre de cases
No descarteu que no estigui relacionada amb l'expr...
mestre de cases
Segons Trinidad Escudero Alcamí, que ha estudiat ...
mestre de cases
... allò semblava un sarau de dàlies. ???...
mestre de cases
—Espavila’t, perquè aquest ...
paret seca
I quan plou a Mallorca com en diuen de la pedra en...