[Pròleg a Tots els dubtes, de Rudolf Ortega]
Màrius Serra
Abans dels cinc-cents dubtes lingüístics que resol aquest llibre hi he posat cinc mil caràcters d’exordi. Confio que seran prou, ni poc ni massa. He accedit a escriure’l perquè conec Rudolf Ortega. Bé, potser només hem coincidit personalment algunes vegades, però el conec prou bé pel que ja ha escrit sobre llengua, que no és poc. Em va cridar l’atenció fa gairebé una dècada amb un llibre de consideracions lingüístiques que duia per títol Sense pèls a la llengua (Crítica irreverent a la qüestió del català) (2005). Aquella irreverència anunciada és una referència imprescindible per poder continuar tenint una llengua que llisqui sense pèls i sense pols. La principal aportació d’Ortega és de to. Em va semblar llavors, i m’ho torna a semblar ara, que representa la veu d’una de les primeres generacions de lingüistes que van anar a la universitat només a estudiar, amb el discurs de la normalització lingüística coll avall i la sana pretensió de guanyar-se la vida exercint de professionals de la llengua catalana. No és poc.
Val a dir que aquell lingüista irreverent ha anat fent via amb prou decisió per afrontar les indecisions inherents a la codificació de qualsevol llengua. Després d’aquell llibre van venir Tinc un dubte (2008) i Tinc més dubtes (2010), que són els gèrmens d’aquest vademècum d’hesitacions ben resoltes sobre el català correcte que ara teniu a les mans. En l’entremig, Rudolf Ortega ha continuat exercint el noble esport de risc de la correcció lingüística, sobretot als mitjans de comunicació. Fins i tot durant un període relativament breu va revisar els reptes verbals que cada matí llanço a Catalunya Ràdio des dels temps d’Antoni Bassas. Recordo que, gràcies a ell, vaig aprendre els misteris del plural d’aquells espais fugaços d’assistència mecànica a les curses automobilístiques que anomenem box. Vaig voler explorar les interferències del verb boxar amb el box i em va fer descobrir que el plural admès no és pas boxes sinó boxs. Afortunadament, el reialme d’ambigüitat en el qual es mouen els enigmes semàntics ens va permetre radiar-lo sense efectes secundaris. Veig a l’arxiu que aquell enigmàrius boxístic («Et fots d’hòsties amb els mecànics de Ferrari», per boxes) es va emetre el 3 de desembre de 2009, tal dia farà un lustre.
Si, per no allargar els prolegòmens més del compte, hagués de sintetitzar els valors d’aquest llibre, els concentraria en dos substantius i un lema digne de figurar a l’escut d’armes de qualsevol lingüista: «La llengua és una font de plaer». I pel que fa als dos substantius, serien narrativitat i actualitat. Ortega transforma les seves explicacions gramaticals en microrelats hilarants que mantenen l’atenció del lector, entre altres coses perquè els elabora amb materials d’una certa actualitat. El to d’Ortega és un to periodístic compartit amb d’altres lingüistes forjats en el magma continu dels mitjans de comunicació, un veritable mar de dubtes en el qual tothom ha de navegar amb les embarcacions que tingui a l’abast. Exemple excels: en l’exercici de la seva professió en una televisió pública, un jove redactor se li acosta adelerat i li demana «Es pot dir vertader, en català?». El lingüista s’hi aproxima amb delicadesa, perquè no voldria pas caure en respostes taxatives ni massa abruptes. Li explica a poc a poc que en català estàndard és millor dir veritable però que certament vertader és un adjectiu també admissible, que deriva del llatí veritas, i afegeix que vertader es fa servir en camps específics, com ara les matemàtiques, perquè les proposicions poden ser vertaderes o falses. I encara completa l’explicació amb algun altre exemple, que té un dia loquaç i troba que val la pena explicar les coses del dret i del revés, que si amunt que si avall que si tomba que gira… Deu minuts més tard escolta la veu del redactor al noticiari: «Ha estat localitzat un cadàver al verteder de Castelldefels…».
Per més asèptiques que pretenguin ser, les gramàtiques enclouen sempre una crònica del seu temps, fins al punt que algunes frases exemplificadores poden ser llegides com un gènere literari basat en el subtext. Quan, a finals dels vuitanta, cursava filologia anglesa a la UB anotava molts exemples extrets de gramàtiques i diccionaris. En un manual d’anglès de l’editorial Longman, un exercici sobre el subjecte plural dissenyat per a una correcta substitució pronominal feia: «Paul, George and John need a haircut». No podia ser casual que enviés aquests tres noms a cal barber. Només hi faltava Ringo per completar el quartet de peluts més populars del segle XX: els Beatles! Rudolf Ortega practica aquest gènere a cara descoberta. Amb un sol exemple sobre gros i gruix bastarà per ubicar-lo en el temps històric: «I finalment, el gruix no té gaire dificultat en el seu sentit habitual (el gruix d’un llibre), però haurem de vigilar que no manllevi el lloc de gros per expressar la majoria d’un conjunt: El gros de la població vol la independència (no pas el gruix)».
Vet aquí, doncs, un llibre teòric que resulta ben pràctic i plaent. Consulteu-lo segons les vostres necessitats o llegiu-lo a salts segons els vostres capricis. Quan el tanqueu, n’haureu extret alguna perla que mai més no podreu oblidar.
Màrius Serra
Escriptor i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans
Pròleg a Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l’abast,
de Rudolf Ortega (Barcelona: RBA La Magrana, 2014). Reproduït amb autorització
Comentaris recents
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...
cosí prim, cosina prima
Segons l'Alcover, els cosins prims o segons són e...
a quin sant?
Diria que "a sant de què" és un calc del castell...