Antoni Llull Martí

Del verb llatí míttere, ‘enviar’, en la nostra llengua n’han sortit alguns mots ben curiosos per la seva significació. Del participi messus, que en baix llatí es transformà en missus ‘enviat’, mot amb què es designava una persona enviada a fer una missio ‘missió, comanda, encàrrec’, se suposa que sortí en llatí vulgar, durant l’edat mitjana, el mot missáticu, que en català del temps de la conquista de Mallorca ja s’havia convertit en missatge, que en principi es deia d’una comunicació o notícia tramesa per qualcú a un altre, i també de la persona que acomplia aquest encàrrec.

D’aquesta accepció, passà missatge a significar també ‘persona que treballava a les ordres d’una altra’, ‘criat’ i, especialment a Mallorca i a Menorca, aquell qui es llogava a una possessió per fer les feines que li manassin. Per evitar un poc l’ambigüitat del mot missatge, ja en el segle XIII es posà també en ús la paraula missatger per designar aquell qui duia a qualcú un missatge, però el mot, amb el sentit de treballador del camp, encara és usual als nostres dies. A alguns llocs del Principat també era usat fins no fa molt amb aqueix sentit, però sembla que ja no s’usa, o s’usa poquíssim, si no és per designar una ‘comunicació enviada per un missatger’ o per un altre mitjà de comunicació.

Antoni Llull Martí, Prenint el demble a les paraules. Defensa de la llengua,
etimologia, història, curiositats (Palma: Documenta Balear, 2009)