Josep Pla

La Verbena. Aquest castellanisme ha quedat i ja serà difícil de desarrelar.

A l’època de la meva joventut, en aquest país, només hi havia una verbena, que era la que celebrava la població de Barcelona, la nit abans de Sant Joan. Era una festa nocturna purament popular. El dia 21 de juny es produïa el canvi d’estació, es passava de la primavera a l’estiu — el solstici d’estiu. En el món antic era un trànsit fenomenal, sobretot en aquests països del Mediterrani, en els quals la primavera és tan curta i és tan difícil de desprendre’s de l’hivern. Aquest és un país típic en aquest sentit: té una primavera molt curta i una tardor molt llarga. És una situació que sembla compensada. Ho hem vist aquest any 1971. La primavera no ha estat més que un hivern allargat: onades de pluja gairebé cada dia, calamarsades, vents del sud continuats, proliferació dels reumatismes, gropades de cel a cada pas, fredor a l’interior de les cases. Es pot afirmar que, fins dos o tres dies abans del solstici, ha fet un temps d’hivern certament moderat però real. Fins a l’arribada d’aquests dies, no ha fet un sol radiant — literalment estival. Li costa d’entrar l’estiu franc i clar — en el litoral. El turisme se’n queixa. Els elements estrictament rurals estan encantats: tot i que aquests terrenys de secà fa segles i segles que són cultivats, quan plou a la primavera es produeixen moltes herbes per al bestiar i es poden produir — si no ocorre cap entrebanc — unes collites discretes. Després, quan les pluges primaverals s’acaben, el país es torna groc, horripilant, sec i pràcticament estèril. Els freds de l’hivern i la primavera han contribuït a donar força a la religió, a la moral corrent i a la composició humana. El fred retreu la gent; li produeix un autèntic horror; la clou sota el sostre de les teulades. L’estiu i les llargues tardors formen un període més eixelebrat, més desordenat, més sensorial. En el curs de la meva existència, aquest és el joc que he vist en aquest país tan arcaic.

En realitat, en la meva època d’estudiant, no vaig veure cap revetlla a Barcelona, perquè en aquella època la Universitat a primers de juny donava la seva feina per acabada i es convertia en una baluerna immòbil, buida i tancada. En els pobles, vilatges i poblacions, no vaig veure que celebressin enlloc la nit de Sant Joan — tal com la celebren avui. A les cantonades dels carrers, a les places, cremaven els trastos vells i tota mena d’andròmines inservibles. Les criatures saltaven els focs; sempre en quedava alguna de més o menys escalivada, i, com que hi havia poca il·luminació, de vegades topaven, en saltar, l’un amb l’altre. Aquests accidents donaven origen a pretextos de conversa inacabables. Era la festa del foc. Per les muntanyes dels voltants vèieu cremar focs més o menys llunyans. Aquest devia ésser un costum molt antic, d’una tradició ancestral, destinada a celebrar el fenomen del solstici i continuada molt més tard — ja havent-se acabat la pax romana — a través dels focs de senyals. En les torres de senyals que hi ha en aquest litoral, hi feien focs considerables de seguida que observaven alguna novetat en el mar. Aquests focs de muntanya tenen un origen molt més vell — probablement antiquíssim. Sigui com sigui, els focs dels vilatges han desaparegut i els focs de les muntanyes són ja molt cars de veure, per moltes raons, la principal de les quals és que ja no hi ha pagesos que visquin a les muntanyes. Els pagesos les han desemparades.

De revetlla, autèntica revetlla, només n’hi havia en aquest país: la que es feia a Barcelona la nit de Sant Joan. Vaig tenir ocasió de contemplar-la els meus primers anys de periodisme: era una història fenomenal, voluminosa i absolutament i estrictament popular. Era una festa exultant i entusiasta. Sempre em semblà que la gent que hi prenia part celebrava l’arribada del solstici, és a dir, l’arribada del bon temps, després de l’hivern i la primavera, passats a les cases i als pisos de Barcelona, tan glacials. Havia finalment arribat el moment que homes i dones es treien una bona part de la roba que portaven i quedaven amb una certa llibertat de moviments. Per fi arribava el moment de treure’s de sobre l’engavanyament hivernal.

Era un moviment de multituds que es projectava literalment del cantó del mar. Hi havia, certament, una determinada quantitat de gent que se n’havia anat cap als poblets del Maresme, alguns perquè hi tenien parents i altres perquè hi esperaven trobar més llibertat. En la formació del volum de Barcelona, hi intervingueren, en bona part, les comarques pirinenques i el Maresme. D’altra banda, que Barcelona ha estat i és la capital del Maresme per mi no ha tingut mai el més petit dubte. És la realitat.

A Barcelona, la gent es desplaçava sobre el mar. La part baixa de la Rambla, el passeig de Colom, s’emplenaven de gent. La Barceloneta i els seus restaurants eren una riuada humana, riuada que es desplaçava, molt forta, sobre l’Escullera, que era, potser, el lloc més apreciat pels afeccionats a la revetlla, sens dubte perquè hi tenien el mar a tres o quatre passes. La multitud es posava no pas del cantó del port i de la ciutat, sinó de l’altra banda, al cantó exterior, sobre el caotisme dels enormes blocs de ciment armat que aguanten la paret del port. Aquest és — al meu modest entendre — un dels llocs més desagradables i sinistres de la ciutat. Ara: la nit de Sant Joan, la gent ho apreciava d’una altra manera i els agradava. Tenien la immensitat del mar davant, i això els devia entendrir i, segurament, els donava una idea de llibertat. Si era calma i feia fosca, el mar era invisible, però el sentien només somicar en els intersticis dels blocs de ciment armat. Si feia lluna, s’entusiasmaven. Els homes es posaven en calçotets i, si venia el cas, s’encaraven amb la lluna i pronunciaven unes frases — en vers o prosa — literàriament horribles però humanament sensacionals. Les dones eren més pudibundes, i potser tot aquell espai, tan incòmode, els desagradava. Però era igual. Era popular i espontani. La gent cantava. Llavors hi havia molt d’anarquisme i molta repartidora. La gent cantava exabruptes relacionats. Era admirable i descordat, perquè en el paratge no hi havia cap autoritat. La gent es trobava quan la terra s’acaba i el mar comença. Era un paratge ideal per a expansionar-se.

Fins ara hem fet una referència a la part central baixa de Barcelona: l’últim curs de la Rambla, la Barceloneta, l’Escullera. Hi havia un altre lloc on la gent es desplaçava: era el Paral·lel, que solia ésser, generalment, mediocre i desballestat, bullia de gent; la llarga, impressionant terrassa del vast cafè Espanyol tenia una caòtica vivacitat, hi havia els espectacles — era l’època dels music halls, d’una acusada procacitat eròtica, sobretot quan governaven els liberals, i hi passava la gernació que anava a Montjuïc a esplaiar-se. A gairebé tots els establiments jugaven als prohibits, que generalment no ho eren mai. Passant per davant d’aquests locals, se sentia sovint el soroll de la moneda — que llavors era de plata — de la jugada. Era una forma d’educació absolutament antiescolar però molt apreciable. En fi, aquelles arcaiques Revetlles eren molt completes. Les persones que pujaven pels flancs, tan foscos, de Montjuïc eren considerades persones d’una experiència molt notable.

Tot plegat formava un galimaties humà d’un gran volum, desproveït de la mínima transcendència, però considerable.

Hi havia, encara, els qui feien la revetlla sense moure’s de casa. Si feia calor, obrien finestres i balcons de bat a bat. Després de tants de mesos de tenir-ho tot tancat, el fet era excepcional. De vegades, per aquestes diades de Sant Joan, fa una calor escandalosa — que en definitiva és la primera de l’any —, i el fet era molt apreciat. Jo crec que no té dubte: la revetlla (o la verbena) de Sant Joan significa l’aparició de l’estiu, en un país en què les baixes temperatures són tan llargues i tan contràries. En general, aquest és un país de persones escanyolides, d’escassa resistència al fred, d’una displicència hivernal insuportable. Les criatures, pels carrers més aviat deserts, feien soroll i tiraven piules sorolloses. La gent dels pisos, després d’haver obert els balcons i les finestres, solien pujar al terrat. Els homes anaven en cos de mànegues, i les senyores, alliberades del gavadal de roba que portaven, feien molt més goig. Al terrat tiraven coets i una o altra roda — evidentment senzilla— de focs artificials. Tot el cel de Barcelona s’il·luminava, llavors, de focs i de colors de tota mena; tot semblava travessat de la fugacitat dels llums que corrien d’una banda a l’altra, sota la volta llunyana, més aviat boirosa, d’estrelles esmorteïdes i humitejades. Els coets feien una gran brillantor inicial que de seguida s’acabava. Les petites rodes de focs artificials produïen un enlluernament i després morien d’una manera trista i lamentable. Les coses més rutilants tenien la fi de l’erotisme humà. Tot passava avall i, al cap d’un moment, la memòria no ho podia precisar. Ara: aquells cels de Barcelona de la nit de Sant Joan eren una meravella. Tot el cel era ple de focs. Quan se n’apagava un, en començava un altre. Dels espais d’ombres més densificats i inesperats, en sortia una llum radiant. Quina meravella de nit en aquella Barcelona tan quadriculada i, en definitiva, tan monòtona i insignificant!

La verbena, o la revetlla, de Sant Joan, en aquella època, tenia dues característiques: era familiar i era per a menjar. Que era familiar, ho saben totes les persones que ho han viscut. Es desplaçaven famílies senceres, amb totes les criatures, les tietes i tota la cosa lateral. A més, menjaven, com és natural, en un país com aquest, que és un país de gormands, sobretot quan surten de casa. El que jo he vist arribar a menjar, en les revetlles de Sant Joan! La gent que anava a l’Escullera o a la muntanya de Montjuïc transportava immenses quantitats de menjar. Ho devorava. Sempre feien curt. És curiós: tots s’aixecaven amb gana. Tothom tenia gana: criatures, tietes, pares. No s’arribava mai a fer el ple. Tothom tenia gana. Era, naturalment, el canvi d’aires! Impressionant espectacle!

Després, molts anys més tard, vaig viure una revetlla de Barcelona per un simple atzar. Tants anys més tard! Vaig passar la nit anant d’una banda a l’altra de la ciutat. L’afluència popular de les revetlles antigues em semblà completament debolida i acabada. Hi havia molta llum sobre el cel de Barcelona, però em semblà tot controlat. Avui, la ciutat de Barcelona és molt gran. Tot em semblà una sèrie de festes i festetes, innombrables, realitzades per grups de matrimonis que, quan no s’expansionaven a casa, concorrien en un altre establiment, night club o qualsevol magatzem d’aquesta classe. Em semblà que s’havia acabat l’espontaneïtat popular. El cel de Barcelona era encara admirable, però ja era diferent. Era Un cel, en definitiva, burocràtic. Barcelona s’ha convertit en una ciutat immensa, horripilant.

La revetlla o verbena de Sant Pere, en l’època de què parlo, no s’havia fet mai.

 
Josep Pla, Les hores (Barcelona: Destino, 1971)

Versió resumida d’aquest text emesa a Catalunya Ràdio (2001)