La festa de Sant Joan (24 de juny) està dedicada a commemorar la naixença del sant Precursor del Messies, i és una de les més importants a la majoria de terres catalanes. El poble atribueix a aquesta diada virtuts meravelloses, de caràcter màgic: diuen que el sol surt ballant (Mall., Eiv.); que en sortir el sol en tal dia, les oliveres giren les fulles de cara al sol (Eiv.); que la diada té propietats endevinatòries referents a qüestions amoroses: la vespra d’aquest dia, les donzelles tiren davall el llit tres faves, una de sencera i sense pelar, una de mig pelada i una de pelada completament; a mitjanit, fiquen la mà sota el llit i cerquen una de les faves; si toquen la fava sencera, això indica que la noia serà molt feliç en el matrimoni; si toca la fava mig pelada, és senyal que no serà del tot feliç, i si toquen la fava pelada, això indica que farà un matrimoni molt desgraciat. També hi ha el costum de posar a la serena, dins un got o un plat, un blanc d’ou; l’endemà, dia de Sant Joan, el miren, i veuen quina forma ha pres el seu contorn, i segons la figura que fa, elles creuen veure-hi un emblema o senyal de l’ofici que tindran llurs respectius enamorats (si el blanc d’ou té forma de barca, l’estimat serà mariner; si té forma de martell, serà fuster o ferrer; etc.). També diuen que si una noia posa tres ametlles de casament sota el coixí en la nit de Sant Joan, es casarà amb el jove que ella somiï; i que el primer jove amb qui topa una noia, a la matinada de Sant Joan, serà el seu marit.
Hi ha certes herbes que en aquesta diada adquireixen virtuts curatives especials; d’això ve l’anomenar les «herbes de Sant Joan» com a grans remeieres, principalment l’orenga, l’herba-lluïsa i la camamirla.
La cerimònia principal i més generalitzada de la nit de Sant Joan són els focs o fogueres, que s’encenen enmig dels carrers, en les masies i en els cims de les muntanyes. Segons tradició, aquests focs s’encenen en record del naixement del Sant, car diuen que la Mare de Déu i la seva cosina havien pactat que quan aquesta estaria a punt de parir faria encendre una gran foguera dalt una muntanya perquè en veure-la la Mare de Déu s’afanyés a anar a assistir-la. Mentres estan encesos els focs, la gent canta i balla al voltant de les fogueres, i els joves i nois les salten, i es fa soroll amb corns, esquelles, xiulets, escopetades i petards. Aquests darrers anys, a les fogueres de Sant Joan d’Alacant, cremen uns cadafalcs amb figures simbòliques i quasi sempre satíriques, semblants a les falles de València. Una de les cançons que més es canten en aquesta ocasió és: «Sant Pere, bon home; | sant Joan, bon sant; | guardeu-nos de ronya | a tots els cristians»; i es diu que el qui té ronya i salta el foc de Sant Joan, se’n guareix; i si no en té, queda immunitzat contra aquesta malura.
Una altra cerimònia d’aquesta nit, però d’àrea més restringida, és la de les falles que els muntanyesos de l’Alt Pallars encenen i amb les quals enceses baixen a tot córrer fins a la plaça del poble, on encenen amb les falles el foc de Sant Joan, i allà es posen nois i noies fent rodona, agafats per les mans, saltant i cantant diverses cançons, unes religioses, altres satíriques. Els fallaires d’Ísil o Gil d’Àneu celebren una gran dansa en rodona al voltant d’una foguera; comencen el ball rodó primer les dones soles, i canten una cançó amb què inviten els fadrins a agregar-s’hi: «Fadrinets, entreu en dansa | los qui esteu per a dansar; | poseu’s entre dues noies, | agafeu-les per la mà»; els fadrins entren al ball i regracien amb una altra corranda la gentilesa de les balladores; en acabar la passada, els balladors es deixen anar de les mans; els fadrins es treuen la gorra, mentres les fadrines fan una lleugera reverència de cara a la foguera; antigament uns i altres s’agenollaven davant la foguera i es posaven les mans esteses damunt el pit.
A Mallorca, el dia de Sant Joan se celebra a diferents pobles (Montuïri, Pollença, Felanitx, Son Servera) amb la intervenció d’un personatge anomenat Sant Joan Pelós, que antigament anava vestit d’una pell d’ovella sense assaonar; representa el Sant Precursor, i actualment porta camisa i pantalons blancs, una curta capeta vermella amb un viu daurat, i un capell rodó molt pla; en una mà porta una creueta de fusta amb una banderola vermella, i sota l’altre braç duu un anyellet; balla i salta a compàs d’una melodia especial, no sols en el carrer, sinó també dins el temple al temps de l’ofertori; una de les seves gràcies consisteix a anar a salts des del cancell fins a l’altar major, i procura fer aquest trajecte amb el menor nombre de salts possible. Els infants al·ludeixen a aquest personatge cantant cançonetes com aquesta: «Sant Joan Pelós | va vestit de seda | amb una candela, | agenollem-nós».
A Ciutadella (Men.) es celebra la festa de Sant Joan, patró de la ciutat, d’una manera extraordinària i original. Es tracta d’una festa principalment cavalleresca, l’origen de la qual s’atribueix als cavallers de Sant Joan de Malta. Tot el festival es fa a base de cavalcades i exercicis eqüestres. Els qui hi prenen part s’anomenen caixers, i formen la cavalcada en aquest orde: davant de tot, sa somereta, que és un ase muntat per un funcionari municipal que sona el tambor i el fabiol; després, el caixer fadrí, elegit entre els joves solters, que porta la bandera vermella amb la creu blanca; el segueix el caixer casat o caixer menestral; després vénen els dos caixers pagesos, que són llauradors d’edat avançada; segueix un nombre indeterminat de genets també pagesos, i es clou la comitiva amb el caixer senyor, representant de l’estament noble i caporal de la festa, i la capellana, sacerdot que representa l’estament eclesiàstic. Tots aquests encavalcats porten vestits a estil del segle XVIII, amb capell de teula els pagesos i bicorn tots els altres, jaqueta de frac, botes altes i pantalons negres (els pagesos i la capellana) o blancs (el caixer senyor i el caixer menestral). El diumenge abans de la festa (es dia d’es be), tot aquest ajust va a peu a convidar per a la festa les autoritats i altres persones importants, precedit d’un home vestit d’una pell de be, descalç, amb creus pintades en els peus i amb una simple visera al cap, i carregat amb un animal de llana no gens petit. El dia abans de Sant Joan, a la tarda, es van arreplegant d’un en un els participants en la cavalcada (començant per la somereta i acabant per la capellana) i van a la plaça del Born, on donen tres voltes amb salts i corregudes dels cavalls excitats pels sons de la música i pels crits i bots del jovent; després van a l’església rural de Sant Joan, on es canten completes; tornen a la ciutat, i allà fan es caragol (les tres voltes ja indicades) a diferents indrets de la població, passant pels carrers plens de gent jove i entrant dins les cases del trajecte; al dia següent, festa de Sant Joan, es fa diverses vegades el caragol i uns exercicis eqüestres en Es Pla, en els quals es veuen fortes reminiscències de les justes i torneigs medievals: es corren sortilles (anelles que els cavalcadors han d’enfilar amb una mena de llança), es corren carotes (figures grotesques pintades a una espècie d’escuts de fusta que un genet porta i que un altre ha de procurar rompre a cops de puny o de rodiola), i corren parelles d’encavalcats procurant abraçar-se durant la cursa i anar abraçats fins a l’extrem del camp.
Refranys relacionats amb Sant Joan
«Li diré que Sant Joan és a l’estiu»: vol dir que li donaré una sorpresa desagradable (Olot).
«De Sant Joan a Sant Joan, sis mesos van» (Calasseit); «De Sant Joan a Nadal, mig any cabal» (o «mig any igual»); «De Sant Joan de Juny a Sant Joan de Nadal, mig any per igual» (Empordà).
«Sant Joan, el dia més gran»; «Per Sant Joan, una passa de gegant»: al·ludeix a la creixença del dia cap al mes de juny.
«Sant Joan i Sant Pere, adéu primavera»; «Per Sant Pere i Sant Joan, la calor va en gran».
«Aigua per Sant Joan, cap guany i molta fam»; «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam»; «Sant Joan plovent, fa el vi dolent» (Mall.).
«Per Sant Joan de juny, la falç al puny» (Empordà, Garrotxa); «Sembraràs quan voldràs, però per Sant Joan segaràs»; «Per Sant Joan, agafa el volant»; «Per Sant Joan, el blat fora del camp».
«A l’estiu tota cuca viu, per Sant Joan tot se fa gran».
«Si vols collir a bondó, per Sant Joan dóna un bon llauró» (Tortosa).
«Per Sant Joan, les garbes al camp; per Sant Pere, les garbes a l’era».
«Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l’era».
«A Sant Joan ves-li davant, i a Sant Pere ves-li darrere»: es diu referint-se al blat a segar, que sol esser verd per Sant Joan i madur per Sant Pere (Calasseit).
«A Sant Joan, en estar aturades, compten»: vol dir que el temps de la fumada o descans no és perdut (Santanyí).
«El que sega a Sant Joan no li ampra a Sant Pere» (Albaida).
«De Sant Joan a Sant Pere, la setmana fesolera» (Valls).
«A Sant Joan, bacores; verdes o madures, però segures» (Val.); «Bona vista vejam, bacores per Sant Joan» (Alcoi).
«A Sant Joan, com la sal; a Sant Pere, com lo pebre»; «Les olives, per Sant Joan, són com a grans de sal; i per Sant Pere, són com a grans de pebre».
«Entre Sant Joan i Sant Pere, bona merda que t’ofegue»: es diu perquè la fruita verda és indigesta (Alcoi).
«Rinyes en Sant Joan, pau per a tot l’any»: es refereix al pagament del semestre pels arrendataris (val.).
«Per Sant Joan, el primer bany» (Val.).
Extret del Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll
Comentaris recents
agafar la pallola
Com? No li trobe sentit a l'última frase. Tapant-...
gratar
A Palafrugell, gratem amb els sig...
agafar la pallola
"T'agarrarà la pallola", aixina és com ho he sen...
agafar la pallola
Aquesta frase, almenys per la Ribera Baixa, té un...
son
La meva àvia el deia així justament: "Tinc tanta...