David Jou

Que la llum sigui pols, impalpables corpuscles
llançats veloçment per l’espai,
o sigui petites onades que van a trencar
a les platges secretes dels ulls,
o sigui, alhora, corpuscles i ones,
evoco
hores de fosca amb només un sol raig.

Prismes, pantalles i lents i miralls,
vidres i líquids!: un món transparent,
brillant,
per fer comprensible a la ment l’evident als sentits
—als ulls la claror, la calor a la pell.

Ah, teories:
xarxes que ens lliguen al món i ens el fan creure nostre!
—comprendre, vol dir posseir?:
o què pretenem quan l’amor per la llum
ens porta a tancar-nos en cambres ben fosques
a fer mil mesures i càlculs
mentre fuig, sobre els camps, l’esplendor de la tarda?

Joc d’ombres (Barcelona: Columna, 1988), reproduït a Paraula encesa. Antologia de poesia catalana
dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)