Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals

Expressió que significa literalment que ‘no hi ha res nou sota el sol’, sota la capa del cel. Conté, doncs, una reflexió sobre l’origen de les coses i la seva constant repetició cíclica. Malgrat que s’ha transmès principalment en llatí, l’origen d’aquesta locució esdevinguda ja tòpic literari no la trobem pas en la civilització grecollatina, sinó que hem de cercar-la a l’Antic Testament, al llibre de l’Eclesiastès 1-8. A la Bíblia de Montserrat, podem llegir aquests mots en el seu context, traduïts així al català:

Títol i tema.– Paraules de l’Eclesiastès, fill de David, rei de Jerusalem. Vanitat de vanitats diu l’Eclesiastès, vanitat de vanitats. Tot és vanitat! ¿Què en reporta l’home de tot el seu treball en què malda sota el sol?
   Vanitat de totes les coses.– Se’n va una generació i en ve una altra, però la terra dura sempre. El sol s’aixeca, el sol es pon, corrent cap al seu lloc, d’on torna a alçar-se. Se’n va cap al migjorn i gira cap al nord; voltes i més voltes fa el vent, i encara torna a giravoltar. Tots els rius corren al mar, i el mar no s’omple, i continuen anant sempre al mateix lloc. Totes les coses són pesades. Ningú no pot dir: «L’ull no es cansa de veure, l’orella no en té mai prou de sentir».

També el sol, al capdavall, que neix (el verb deponent oriri vol dir ‘llevar-se’, ‘sortir el sol’, ‘tenir origen’) diàriament per l’orient (participi present del verb oriri: ex oriente lux, ‘la llum ve de l’orient’) genera una sensació d’originalitat en la seva acció quotidiana, que no és tal. El sol resta immòbil, en realitat, mentre nosaltres hi girem al voltant.

La frase bíblica ens indica, doncs, que no hi ha res que sigui veritablement nou. Tota la tradició literària i artística occidental retorna constantment als mateixos temes, als mateixos tòpics que grecs, romans i hebreus ja van conrear segles enrere. La reflexió és ben actual, d’altra banda, en un moment que les xarxes posen a l’abast del ciutadà tota mena d’informació i que es naturalitzen alhora bones pràctiques de remescla al costat de males pràctiques de plagi.

La mirada escèptica sobre la radical novetat de les coses que tradueix l’expressió llatina és ben comuna en llengua catalana. Si bé l’originalitat és ben valorada, en general (és una idea original, és informació de primera mà, es tracta d’una notícia fresca, sembla acabat de sortir de la capsa, el seu raonament és de collita pròpia, aquella bicicleta és nova de trinca, s’ha tret del cap una brillant argumentació), la llengua castiga sense compassió les persones que tenen la pretensió de creure que han inventat alguna cosa probablement ja inventada o descoberta.

Així, per exemple, es diu d’algú que és l’inventor de la sopa d’all quan creu haver descobert una cosa ja ben coneguda (Joan Amades explica que la llegenda atribueix l’invent de la sopa d’all a Jaume I: res de gaire recent, en tot cas). També inventar la roda se sol fer servir per fer referència a pseudoinvents del tot innecessaris. I el català té també l’expressió (no) haver inventat la pólvora, que es pot aplicar, per exemple, amb ironia, a les persones completament mancades d’enginy: no es podia pas dir que aquell xicot hagués inventat la pólvora.

Extra
   Què vol dir l’expressió llatina ab origine? Coneixes altres llatinismes semblants?

Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals, 100 llatinismes més vius que mai
(Valls: Cossetània, 2014), pàg. cxxxv