Abans de res, per Enric Gomà
Ha de cedir mai la Norma? En cas de resposta afirmativa, quan?, per Màrius Serra
Prefixos i compostos: la regla que confirma l’excepció, per Magí Camps
Quan l’ús és la norma, per Ricard Fité Labaila
Contra el negar clus, per Pau Vidal
Ni tot està per fer ni tot és possible, per Ernest Rusinés
Suïcida intuïció diürètica, per Rudolf Ortega
Nous criteris per a velles qüestions controvertides, per Albert Pla Nualart
Entre el diccionari i la paret, per Enric Gomà
Andorra: quan la independència no ho és tot (almenys per la llengua), per Agustí Mas Montroig
El malentès del català popular, per Ramon Solsona
Biografies dels autors
Canvi d’agulles. Per un català més ric, àgil i senzill,
a cura d’Enric Gomà (Barcelona: RBA La Magrana, 2015)
Abans de res
per
Enric Gomà
Com fer el català una mica menys envitricollat? Com fer-lo més amable, més pràctic, més fàcil? Com convertir-lo en més amanós, que diuen els valencians? Davant d’aquesta pregunta, molts filòlegs i professors i catalans corrents d’aquests que passen pel carrer responen amb convicció: «Jo tinc unes ideies…». A Canvi d’agulles hem reunit unes quantes d’aquestes propostes amb la intenció modesta que l’autoritat competent, un dia o un altre, en prengui alguna en consideració. Si no és demanar massa. Fer el català més proper i senzill, tot conservant-ne i potenciant-ne la riquesa i l’expressivitat, és un propòsit raonable, ens sembla, que no pretén trepitjar cap ull de poll. Si es produís algun petit accident, entre tots buscaríem un bon callista.
La gramàtica catalana arrossega un grau de complicació que alguns considerem innecessària en determinats aspectes. Les regles gramaticals no són tan regulars i senzilles com seria desitjable. Si l’excepció confirma la regla, en canvi, en el cas del català, tot sovint l’allau d’excepcions només ens confirma que estem desorientats. Tampoc el diccionari normatiu no ens és tan útil, aclaridor i complet com ens agradaria.
Canvi d’agulles reuneix deu noms —gairebé tots— de divulgadors lingüístics. A banda de la tasca professional de correcció lingüística de molts d’ells en premsa escrita, ràdio i televisió, aquests autors es dediquen a difondre trets de la llengua (normatius o no) que poden interessar els lectors, els oïdors o els espectadors, mitjançant articles a la premsa o espais a la ràdio o a la televisió.
Els catalans tenim mal de pedra i mal de llengua. Ço és, molts catalans desitgen conèixer més a fons la seva història i el seu idioma. D’on venim i com ho diem. Cap on anem és un enigma que aquest pròleg desnerit i arrossinat no gosaria dilucidar. L’agonia hipotètica o millora continuada o revifalla de la mort del català no és un assumpte que tractarem aquí. Dels deu reunits, que sàpiga ara mateix, no hi ha cap endevinador ni cap astròleg. Ni tampoc la giromància, que és l’art d’endevinar el futur mitjançant la tècnica d’anar donant voltes, no és una manera gaire segura de predir res amb garanties.
Cada autor dels aplegats a Canvi d’agulles és responsable, exclusivament, del seu article. Per tant, cap d’ells no es veu obligat a avalar allò que defensen o exposen els seus companys ocasionals. Val més així. Hauria suposat una missió molt àrdua aconseguir arribar a acords entre tots deu sobre els punts que tractem individualment. Francament, jo no m’hi veuria amb cor.
D’entre els articles, n’hi ha de més generals i de més específics; uns sobre gramàtica i uns altres sobre lèxic; uns escrits en un to més neutre i uns altres en un to més particular. Precisament, l’aposta de Canvi d’agulles és que cada divulgador lingüístic s’expressi segons els seus criteris, manies i mirada sobre el que l’envolta, sent fidel en tot moment a un estil propi. Perquè l’estil és l’home, com va escriure Buffon. Seria desencertat silenciar la veu de cadascú en l’intent de buscar una uniformitat acadèmica. Per aquesta raó Canvi d’agulles és tan divers.
Sobre la selecció dels deu noms en concret i no uns altres que també hi haurien pogut ser, és molt adequada aquella nota habitual dels suïcides més atents: «No culpin a ningú més que a mi». Siguin quins siguin els retrets possibles, m’és una gran satisfacció veure plegats nou noms de la notabilíssima categoria dels presents (i me n’excloc, no per una modèstia elemental sinó per mera clarividència).
Després de decidir el títol, Canvi d’agulles, vaig consultar la xarxa i em vaig adonar que existeix un recull de contes amb un títol homònim. Si els llibreters s’equivoquessin a l’hora d’atendre’ls (tots ells degudament assistits pel caos informàtic), vostès s’endurien a casa unes esplèndides narracions de Lluís Muntada que van merèixer el Premi Mercè Rodoreda 2002. Tampoc no seria un error gaire greu.
També agraeixo a Jordi Rourera i a l’editorial RBA La Magrana la rapidesa i l’entusiasme a l’hora d’acollir aquesta proposta i les facilitats que ens han donat durant la gestació i l’aparició de l’obra. Ben mirat, entre un editor i una llevadora no hi ha tanta distància.
Canvi d’agulles aporta elements a un debat que esperem que serà ric i fruitós. A continuació els pertoca a tots vostès estar d’acord amb el que s’hi proposa i explica i argumenta o bé discrepar-hi. Totes dues opcions són ben vàlides.
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...