Els immigrants heroics

 

Joan-Lluís Lluís

 

M’aturo en una benzinera de l’autopista, si fa no fa a mig camí entre Girona i Barcelona. Rere el taulell i la caixa veig dos empleats. Un és, per dir-ho així, de pell blanca i l’altre és, per dir-ho així, de pell negra. M’acosto al que és més a prop meu, és a dir, el blanc, i li demano, en català, si em pot cobrar. Educadament, em respon, en espanyol, si no em fa res d’adreçar-se al seu company de feina. Llavors m’adreço a aquest, és a dir, el negre, en català, i aquest em respon en català. Sortint de la benzinera i amb temps per pensar a l’autopista m’adono que l’escena que acabo de viure, per altra banda banal, és clara com una paràbola bíblica. És a dir: no sé si l’empleat blanc era, o no, català o si podia, o no, dir-se català. Però estic segur que el negre era català o que, en tot cas, podia dir-se català.

Llavors, això em porta a insistir en allò que tanta gent ha insistit ja, que escollir la llengua de comunicació en funció del color de pell o de l’origen ètnic aparent d’algú és pura discriminació. Un xinès que obté la nacionalitat espanyola i que viu a Catalunya és tan català com qualsevol altre català (i més que jo, per altra banda, ja que jo, català de nacionalitat francesa, no puc votar a les eleccions catalanes). Aquest espanyol d’origen xinès i resident a Catalunya té dret, doncs, a accedir a tots els oficis i feines en què parlar català és un requisit obligatori. Però, si s’adona que la seva aparença física li impedeix que els catalans li parlin català, se sentirà com un català de segona categoria, discriminat, o, simplement, no se sentirà gens català. I la conseqüència pràctica d’aquest sentiment sobre aquest xinès és que per vergonya, per desinterès o per rancor acabi tancant-se en un gueto social marcat per la línia que separen els que poden ser, per exemple, funcionaris de la Generalitat i els que no ho poden ser. Aquesta línia és invisible i permeable, i l’esforç per aprendre el català és el mateix que l’esforç per aprendre l’espanyol, però, al final, aquest esforç pot semblar inútil. I tot això en bona part per culpa dels que pensen fer-li un favor adreçant- se-li en espanyol, dels que tants anys de bombardeig mental deuen haver convençut que el català és una llengua purament regional, sense prestigi ni futur.

No parlar català a un immigrant és el pitjor favor que se li pugui fer. I, de retop, el pitjor favor que es pugui fer al concepte d’integració a la catalana i, en definitiva, a Catalunya mateix. Els immigrants que aprenen i parlen català són una mena d’herois perquè construeixen la Catalunya futura abans mateix que molts catalans s’adonin que aquesta Catalunya serà de colors diferents i amb una llengua parlada amb una munió d’accents diferents o que, simplement, només serà una província espanyola entre d’altres. Pensar que el català d’avui no és una llengua que pugui ser parlada per gent vinguda de tots els continents és un provincianisme miop que posa en perill la identitat d’un país sencer. El futur del català depèn de com els catalans vegin la seva llengua, i el millor instrument de mesura d’aquesta visió és l’observació de la llengua que parlen als nouvinguts, perquè a la velocitat a què moren les llengües —una defunció cada dues setmanes, segons els lingüistes—, només sobreviuran les llengües de territoris que combinin la policromia epidèrmica i la força identitària centrípeta. I el futur ja ha començat.  

Joan-Lluís Lluís, A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Barcelona: Viena, 2011)
Publicat originalment a Presència el 05.12.2008