Els caçaires semblen haver-se apoderat de cada tros de la natura i, mestres i senyors de les bèsties que hi viuen, poden també acceptar o refusar la presència dels altres, els que no cacen. Se sol dir que els boletaires són les víctimes primeres de l’omnipotència dels caçaires, si més no dels caçaires de senglars que tanquen els camins i foragiten els qui no participen a l’homenívola batuda contra els cosins dels porcs. Els boletaires han de girar cua, per la seva pròpia seguretat, i només els queda el menyspreu… Els boletaires no estimen gaire els caçaires, excepte aquells que conjuminen les dues activitats.

Joan-Lluís Lluís, «Boletaires, caçaires i carnissers» (El Punt, 18 de desembre del 2005)

En Leccia es negava a recórrer a l’expressió literària dels corsos des de fa segles: la llengua italiana. Havia resolt de traduir Pascal al cors sense concessions toscanes. Volia que tots els caçaires i pescaires, duaners i botiguers de l’illa poguessin comprendre Pascal en vernacle amb la mateixa facilitat que un acudit sobre els sards…

Joan-Daniel Bezsonoff, La melancolia dels oficials (Barcelona: Empúries, 2011), pàg. 75