Butoni

 

Francesc Gisbert

 

Joan Amades ja ens parla d’aquest curiós espantacriatures, Butoni o Batoni, localitzat a la Terra Alta de Catalunya. No ens dóna massa informació al respecte, potser perquè s’oculta en la nit i els xiquets que s’hi han enfrontat no poden fixar-se en els detalls. Només diu que és negre i feréstec.

 

Sembla que també actua a terres valencianes, on el tenim documentat però tampoc podem arriscar-nos a un intent de caracterització. És descrit com un «fantasma que fa por», dels que tenen als llavis les mares, quan els xiquets les fan desenquetar. Fet i fet, si és tan poc conegut físicament, és perquè pertany a la classe d’entitats que sempre vénen i no arriben mai. Les mares diuen «Estigues quet, mira que ve el Butoni!», o «Si no t’acabes el plat d’espinacs, se t’emportarà el Butoni». A Gandia fins i tot li van traure aquesta cançoneta infantil: «Jo sóc el Botoni, / parent del dimoni. / Abaixe pel fumeral / i, aquella xiqueta que plora, / jo me l’emporte i me la faig / en suc, suc, suc».

 

El nom també ens remet a l’existència d’una patrulla de vigilància creada pel capità general de València per a combatre el bandolerisme, revifat després de la Guerra del Francés. Aquest cos era conegut popularment com la «ronda del Butoni», a causa del terror que sembrà la brutalitat dels seus mètodes.

 

Francesc Gisbert, «Els espantacriatures i altres creences infantils», dins

Màgia per a un poble. Guia de creences i criatures màgiques populars

(Picanya: Edicions del Bullent, 2008), pàg. 143-144