Avui demanàveu per què en diem ferrat, de «l’ou fregit tirant-lo sencer sobre oli, llard, etc., bullent i tenint-l’hi fins a prendre’s la clara».

Totes les àvies del món són grans cuineres. La meva no era una excepció. Malgrat que solament cuinava per als de casa, va estudiar amb el professor Rondissoni. Encara conservo les revistes Ménage relligades.

Ella distingia entre ous fregits i ous ferrats. A mi me’ls feia ben ferrats: els deixava fer fins que al voltant hi aparegués una ferradura ben gruixuda, torrada i bufada. De petita realment jo hi veia un parell de ferradures de cavall, sovint rovellades i tot. Si els volies solament fregits, no deixava que les vores de la clara es torressin.

Fer ous fregits sense ferrar requereix molta habilitat, perquè no te n’adones i ja se t’han ferrat. Potser per això a l’entrada ou del DIEC apareix ou ferrat i no ou fregit, malgrat que el concepte sí que hi figura (a l’entrada fregir trobem l’exemple Fregir un parell d’ous amb oli).

—Núria Gavaldà (Barcelona)