Els primers anys de la victòria —a la rectoria jo encara vaig veure molts documents datats al «segon o tercer any triomfal de la victòria», com si el món hagués tornat a començar l’endemà d’acabada la guerra—, era obligatori vestir-se amb la camisa blau marí i la boina vermella, nois i noies, a elles els deien margarides, assistir en formació a la missa major i fer una desfilada amb banderes i tocs de trompeta i de tambor i una mica de grimègia després; els fills dels «inflats», que deia la mare, hi acudien tots sense fallar-ne ni un, nets i clenxinats.

• Emili Teixidor, Retrat d’un assassí d’ocells (Barcelona: Proa, 1988)

Per la meva banda trobo que el Mirall [trencat] i la Plaça [del Diamant] s’assemblen com un ou amb una castanya i que per tant fa burrrro comparar-les; qui ho deia molt bé és en Dolç, que deia que no tenien res a veure l’una amb l’altra i que eren com «dos cims» ben independents encara que de la mateixa serralada. No us estranyi que a tants crítics els passi per alt la poesia que hi ha en el Mirall —i n’hi ha a gavadals—; la poesia i l’humor són dues coses que els excedeixen, fent les degudes i honroses excepcions que siguin del cas. Vull dir l’humor de debò, que s’assembla tant a la poesia; la barrila, en canvi, i encara més la grimègia, els engresquen.

• Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda, 25.06.1975, dins Cartes completes (1960-1983) (Barcelona: Club Editor, 2008)