Donar carabassa és rebutjar una dona l’oferiment amorós que li fa un home.
Tenim la cançoneta tradicional valenciana:
Ja ve Cento de ca la nóvia,
ja ve Cento malhumorat.
Ja ve Cento ballant la trompa,
carabassa li han donat.
Així com aquesta altra, també tradicional:
Carabassa m’han donat,
jo l’he presa per meló.
Més m’estime carabassa,
que casar-me amb un pendó.
En la narració curta La masera del Romà de l’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:
—I això, Manolet, fill meu; ¿t’han donat carabassa?
Abelard Saragossà, en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments (Gandia: CEIC Alfons el Vell, 2003), en l’apartat 1.4.12 («Les frases fetes: salvar pels pèls i donar carabassa, pàg. 53), ens diu: «[…] en valencià és molt popular l’expressió donar carabassa, que significa que una dona diu que no a un home (i, ara, també al revés: quan un home no accepta l’oferiment d’una dona). Eixe significat és la conseqüència d’un costum antic. Quan l’home anava a ca la dona per a demanar als seus pares que pogueren festejar, si la mare servia el plat temut de carabassa, ja sabia el pretendent a nuvi que no l’acceptaven.»
No estic segur que l’explicació que arreplega el professor Saragossà en el seu llibre siga la idònia. El fet que en castellà hi haja també la locució equivalent dar calabazas, em fa dubtar. Luis Junceda en el seu Diccionario de refranes, dichos y proverbios recull la locució dar calabazas i diu: «Echar a uno calabaça —dice Covarrubias— es no corresponderle a lo que pide, como el galán que saca a la dama en un festín a baylar, y ella se escusa, dando a entender que es liviano y de poco seso, por querer salga a dançar con él, no siendo su igual o de su gusto, o que le dexó en el vacío hecho calabaça.»
José María Irribarren en el seu llibre El porqué de los dichos arreplega l’expressió dar, o llevar, calabazas i ens diu que en l’Alfabeto tercero, de Francisco del Rosal, podem llegir: «Dicen que trae calabazas al que le sale la esperanza vana. Dice con aquella antigüedad que cuenta Pierio (libro 58) que la calabaza fue jeroglífico de la esperanza frustrada y engaño acerca de los onocritas, por ser la calabaza barriguda, vacía y de poco peso».
Cap la possibilitat que la locució valenciana siga simplement l’adaptació a la nostra llengua de la castellana però, evidentment, també podria ser al revés. Ací tenen els lingüistes un treball d’investigació molt interessant per realitzar.
- Eugeni S. Reig, Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008)
Comentaris recents
puntós -osa
"De què t'has picat, puntós, / que tot són morr...
joquer
Un comentari tangencial: a casa teníem conills, i...
tarannà
Com es ben sabut, a l'interior del País Valencià...
mannà
El gran diccionari de la llengua catalana dona per...
anar lluny d’osques
A banda d'un petit senyal, una osca és també un ...