Fastijós i fastigós; fastig i fàstic

El mot d’avui (fastijós) ha generat uns quants missatges de subscriptors alarmats (que hem ficat els peus a la galleda, que s’escriu amb g, etc.).

Segurament no és gaire utilitzat, com tampoc no ho és el mot del qual deriva, fastig (que cal no confondre amb fàstic). El Diccionari català-valencià-balear diu que fastig «és paraula poc usada en el llenguatge quotidià, però adoptada en el literari amb el significat 2».

El significat 2 és «Sensació de cansament produïda en l’ànim per una cosa massa insistent o excessiva o mancada de tot interès; castellà hastío».

Fastijós, doncs, seria semblant a ‘enutjós, empipador’. I fastig ho hem de pronunciar perquè rimi amb desig, com suggereix el refrany que acompanyava el mot d’avui: «més val desig que fastig».

Joan Coromines ens diu que el mot fàstic deriva de l’antic fastig (pronunciat fastitj). Fastig està documentat des del segle XIII (Llull: «cell qui de vici ha desig | perverteix desig en fastig») i «és la forma dominant de molt a l’Edat Mitjana». També en la mateixa època apareix la forma fasti que evolucionaria cap a fàstich i fàstic, amb un significat diferent.