En definitiva, les persones de la meva edat són de l’època de les cotilles. En el transcurs de la meva adolescència i de la joventut se’n portaven moltes. No crec que mai cap animal fos pressionat i encaixat com ho foren les persones del sexe femení, per la cotilla, en el meu temps. Era un instrument metàl·lic, mecànic i terrible. La paraula és un diminutiu castellanitzat de cota, de cota de malla, que portaven els guerrers antics i que encara és possible de veure en certs museus, amb referència als guerrers medievals. La paraula catalana hauria de ser coteta —sospito. En realitat, la cotilla tractava de donar, per pressió, una forma a les dones grasses, però seria un error de creure que només la portaven aquesta classe de persones. Una senyora de mitja mida també la portava i fins un tres quarts de senyora. Les que només tenien la pell i l’os se’n salvaven, perquè no existia la seva mida. Eren estris alts i llargs: alçaven els pits i estrenyien la cintura, el ventre i les anques —d’una manera relativa. Més que crear una forma nova, comprimien el devessall de carn i de greixos de la forma autèntica. L’esforç que hagueren de fer aquestes persones per entrar en la seva compressió fou enorme, i aquest fou el fet que per primera vegada em donà a entendre que els éssers humans són capaços de tot, fins dels més grans sacrificis. El sacrifici de la cotilla era conegut de tothom i quan una senyora tenia un cap-rodo se sentia indefectiblement dir: «Obriu la cotilla!».

No era pas una cosa fàcil, obrir una cotilla. L’aparell en definitiva ortopèdic es tancava amb uns ganxos que es posaven dins un petit cercle. No era pas gaire corrent que es desenganxessin amb fluència, sobretot si el cos no feia un esforç per comprimir-se i facilitar així la sortida. De vegades els embulls eren complicats i llarguíssims. Vers 1846, una cèlebre modista de París, Madame Paluyre, inventà el corset à la minute, o sigui la cotilla que s’obria estirant una barnilla, diminutiu castellanitzat de baraneta —de barana, barana de carro, etcètera. Les senyores i senyoretes que baixaven i pujaven pels llits de París en aquelles dates adoptaren l’invent de seguida, perquè facilitava l’eficàcia de l’ofici. Això féu que les persones honestes se’l miressin amb moltes i justificades reserves. Amb el temps, però, el corset à la minute fou adoptat per les societats il·luminades. Les de menys il·luminació —la nostra, per exemple— no l’acceptaren mai plenament. In totum, les cotilles desaparegueren després de la primera guerra europea —vers 1921. No crec pas que s’hi perdés res. El progrés fou immens i els sofriments inútils es reduïren.

Josep Pla, dins Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969), pàg. 451-452