Com fon nit e l’hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles s’eren gitades, e totes les dames dormien, apartades ab la Viuda Reposada, sinó cinc que en dormien en una cambra per on ells tenien de passar (i en la recambra dormia la Princesa e Estefania), e com Plaerdemavida véu que la Princesa no es volia gitar, e li havia dit que se n’anàs a dormir, e aprés sentí perfumar, prestament pensà que s’hi havia de celebrar festivitat de bodes sordes.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, capítol CLXII

Aprés dix: «¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi mateixa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada em sia? No tinc conhort sinó d’una cosa: que no he res fet que perjudique l’honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no hi són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa; no hi és venguda ma mare ni mes parentes; no han hagut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nupcial; no m’han pujada al llit per força, car jo m’hi só sabuda pujar; no han hagut treball los ministres de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dansar, que bodes sordes són estades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.» D’estes coses deia Estefania moltes.

Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, capítol CLXIII