Hi ha dues concepcions de la normalització lingüística: una que podríem anomenar lineal i una altra que podríem qualificar de rupturista. La primera concep el procés exclusivament com un anar guanyant àmbits d’ús per al català: ara un setmanari, ara una línia en català a una escola, ara un ajuntament que posa en català els noms dels carrers, i així anar fent, amb la suposició que d’aquesta manera arribarà un dia que el català ocuparà tot l’espai que ha d’ocupar. Aquests són els qui ens diuen que anam avançant, que cal tenir paciència, que el món no es va fer en un dia i que els qui ho volen arreglar tot en un dia són els qui desbaraten el procés. Un vegada vaig sentir dir a un alt responsable de cultura que per imposar l’espanyol havien tardat dos-cents no sé quants anys i que ara no podríem pretendre reposar el català en un moment. Em vaig quedar, però, amb el dubte de si el que volia dir és que ells també pensen estar la mateixa quantitat de temps per normalitzar el català.

, «Alguns camins no duen a Roma» (Lluc, març-abril 1994)

—Capità senyor, com sou nafrat de la virtut de paciència! E no sap la senyoria vostra que aprés de pecar se segueix penedir? Vós sou vengut en les cambres de ma senyora, qui són sepultura per a vós, puix no trobau misericòrdia. Jo us suplic, per mercè: no s’hi ha de perdre l’esperança, car Roma no es pogué fer en un dia. E per un no-res que ma senyora vos ha dit, estau ja esmaiat?

Tirant lo Blanc, capítol CCXIV