En Pau comença a escalfar-se, però no bada boca. Fa una hora que són a la cua, pregunta a un dels funcionaris (jove, negre, nord-americà) que els controla si és correcte fer aquesta cua, perquè el seu vol ha de sortir a les dues i vint, són tres quarts de dues tocades, i el més calent és a l’aigüera. L’home se’l mira amb posat de cretinàs, com si en Pau fos una merda, i li acaba dient que sí, que aquesta és la cua correcta, i que cal respectar-la.

, La pastoral catalana (Barcelona: Proa, 2010), pàg. 119

El 600 va crear una gran expectació i va ser el bateig automobilístic per a molts ciutadans. Aleshores no era fàcil obtenir-ne un, i els aspirants havien de fer cua. La publicitat era més política que necessària, perquè tothom sabia què era un 600 i no calia estimular el desig de la gent per comprar-ne un. Trigaven a donar-lo, s’havia d’esperar un any, o dos, no ho sé. A les llistes s’hi va apuntar bastanta gent que, de fet, no volia el cotxe, que fins i tot no tenia carnet de conduir ni pensava examinar-se per obtenir-lo, però quan li tocava el torn, el comprava per a un amic que estava més endarrerit a la llista.

«Aquella revolució del 600» (El Periódico de Catalunya, 5 de febrer del 2007)