Fa uns quants anys, un sondeig d’opinió realitzat a França va donar exactament aquest resultat: ¿quin és el país més lliure del món? França… Això demostra una manca completa d’autocrítica i de capacitat d’anàlisi; és fugir de la raó per entrar dins l’univers de la creença. No és res més que un complex de superioritat a escala estatal, el xovinisme transformat en dogma consensual, el nacionalisme esdevingut motor de l’inconscient col·lectiu.

, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (Barcelona: La Magrana, 2002), pàg. 25

A favor de França s’ha de dir que va ser capaç de riure dels seus excessos. Els dramaturgs prenen la figura de Nicolas Chauvin, un fervorós soldat napoleònic, i el terme chauviniste passa a expressar l’esperpent nacionalista. Un xovinista creu que les patates franceses bullen millor, els ànecs francesos neden millor i fins i tot els eclipsis francesos són més esplèndids que els de qualsevol altre lloc del món. Però la faceta humorística no amaga un fet irrefutable: que el nacionalisme és una ideologia funesta, pèrfida i sagnant. Perquè la segona part que es desprèn del «nosaltres som millors perquè som nosaltres» és: «I si som millors que els altres, per què no els hauríem de fotre l’escudella?» Això també és nacionalisme, la seva pitjor vessant.

«Mori el nacionalisme!» (Ara, 18 de juny del 2011)