Definició
Grup d’espectadors encarregats d’aplaudir sorollosament una representació o un artista per ajudar a l’èxit.
L’any 1937, a la secció d’espectacles de La Veu de Catalunya s’hi anunciava: «Tots els teatres estan controlats per la CNT. Queda suprimida la revenda, la comptaduria i la claca. Tots els teatres funcionen en règim socialitzat, per la qual cosa no es donen entrades de favor.»
Etimologia
Del francès claque, mateix significat, d’origen onomatopeic (de clac).
Usos
Als escriptors no ens aplaudeix ningú. Sobretot, no ens aplaudeix ningú directament, en la cara, en l’acte mateix de l’exercici del nostre art. Més encara, o pitjor: no ens aplaudeix mai un públic en massa, col·lectivament, a sala plena, tres minuts d’ovació prorrogable i la claca cridant bravo, bravo. No res.
Joan F. Mira, «El músic, l’escriptor i el públic», dins Sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg 165El PP de Barcelona va tocar el xiulet dilluns entre la militància per fer ahir de claca de Mariano Rajoy en la recollida de firmes pel referèndum estatal contra l’Estatut davant el Círculo Ecuestre. Rajoy rep l’escalf de 150 persones que criden «presidente, presidente». El núvol de periodistes i petons dels simpatitzants fa difícil l’accés a l’estand de les joventuts del partit.
Mayka Fernández, «Tots a la Diagonal» (Avui, 15 de febrer del 2006)
Tema de la setmana
Mots d’origen onomatopeic