Algú pot dir-me que el teatre de Bernard Shaw és poc teatral, o que el públic no l’entendria, o que el públic no està preparat. Tot això són vuits i nous i cartes que no lliguen. Si alguna part del públic de moment arrufés el nas, millor; ja s’hi aniria acostumant. Estic segur que tot el públic sa, d’una mitjana intel·ligència i d’una mitjana cultura, gaudiria enormement amb el teatre de Shaw.

Josep M. de Sagarra, «L’hora de Bernard Shaw» (La Publicitat, 25 d’octubre del 1925), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001)

La vida que tots portem a dins no s’ha modificat gota quan han tocat les dotze de la nit del 31 de desembre; es modificaran els calendaris, les cèdules personals, els rebuts del pis i de la contribució, aquesta mena de pantalons que hem posat a les cames de la vida. Però la gent s’entossudeix a menjar grans de raïm i a sopar fora de casa com uns desesperats, encara que no hi hagi gana, per a fer-se la il·lusió que això de l’any novell és alguna cosa, per a celebrar aquest canvi que, en definitiva, podrem dir-ne vuits i nous.

Josep M. de Sagarra, «Sobre l’any nou» (La Publicitat, 1 de gener del 1928)