Definició
1 Pols finíssima, polsina.
Hi havia a l’aire un polsim de carbó.
2 Qualsevol substància en un estat extrem de divisió, especialment si és en suspensió dins l’aire.
Polsim d’aigua. El polsim d’una cascada, d’una onada.
Etimologia
De pols (del llatí pulvis, pulveris, mateix significat, que passà al gènere neutre en llatí vulgar amb acusatiu pulvis, d’on la -s conservada en català), amb el sufix -im, del llatí -imen, amb valor diminutiu (com en plugim o ruixim). Derivat d’aquest mot tenim el verb empolsimar.
Usos
Immediatament em va embolicar amb la tebior de la llana i, asseguda a terra, se’m posà a la falda tot cercant l’escalfor que s’escapava de la foguera. Els homes parlaven amb un llenguatge tosc, sembrat de renecs, i amb una bóta de vi, que corria de mà en mà, amenitzaven l’estona. Des de sota la flassada només me n’arribava un murmuri que s’anà apagant. La fatiga em va vèncer i no vaig recuperar la consciència fins al matí. Quan vaig obrir els ulls, al damunt dels cabells de la mare i al coll de pell negre del seu abric hi havia un polsim de blancor brillant. No era pas ella sola: tot el camp estava cobert d’una capa de neu molt fina, com la que el pare tirava damunt del suro que imitava les muntanyes al pessebre, valent-se d’un bon grapat de farina.
Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)El carter del poble se sentia un home important. Quan pedalejava la bicicleta, mig retent l’alè pels carrers costeruts, les cames li tornaven lleugeres. Si un polsim de pluja el perseguia, alçava el front. Estava content d’amagar un secret. Els secrets fan créixer les persones i els atorguen valors insospitats: la noblesa d’aprendre a callar allò que sabem, la complicitat amb algú altre, la certesa que som diferents.
Maria de la Pau Janer, Cartes que sempre he esperat (Barcelona: Columna, 2010)
Tema de la setmana
Diminutius. El mot d’avui és un suggeriment de Marta Puig i Ventura, de Girona
El significat del mot d’avui em sembla del tot bo, i sempre l’he usat com ho expliqueu. Però un servidor sempre, des de ben menut (ara tinc 88 anys), també l’havia fet servir per indicar allò que fan servir les senyores per emblanquinar-se la cara, o per dir, per exemple, polsim de talc. Dic això perquè veig que avui dia en lloc de dir-ne polsim, d’aquests productes en diuen “pólvores”, mot que mai havia sentit abans de la nostra guerra civil; i penso que algú s’ho deu haver inventat en l’etapa actual quan es vol tornar a retocar el nostre català.
Què me’n dieu de tot plegat?
No sé si aquest extracte de l’article pólvora del DCVB li aclarirà el dubte.
PÓLVORA f.
|| 1. Substància sòlida reduïda a partícules molt fines, a pols; cast. polvos. Aquesta cura veem que fan los metges ab foc e ab pólvores, Llull Cont. 115, 2. //…//
). M’ha donat aquest paper… on ha algunes pólvores que han de servir per lo Papa, doc. a. 1418 (Puig Pedro de L., 349).
Crec que en Delfí Dalmau està carregat de raó i d’experiència. L’aclariment que li fa l’Enric F no resol el problema.
Fa gairebé quaranta anys, dos correctors que considero de tota solvència donaven per bona una solució de compromís, “pólvors“, amb què, emmudint la erra, s’aconsegueix un efecte no tan artificiós com “pólvores”. És clar que, si per un cantó això comporta un canvi de gènere, per l’altre s’hi afegeix que els diccionaris no admeten “pólvor”, sinó “pólvora”.
Si, malgrat el poc ús d’aquest terme en el vocabulari actual del maquillatge femení, “pólvora” triomfava amb aquesta accepció, seria un cas com “bústia” o “segell”, que fa quaranta o cinquanta anys només dèiem els que intentàvem parlar amb el diccionari a la mà.
Un afegit literari amb “polsim”, en el “ Paisatge amb figures”, de Gabriel Ferrater:
En Coromines, al seu diccionari etimològic català i a “Lleures i converses d’un filòleg”, proposa l’invent “polvorines”, que no ha fet fortuna, després d’haver reconegut que “pols” és inviable i “pólvors” és artificiós. També diu que, sense la interferència castellana, segurament s’hauria fet servir el terme “pólvores”.
Sí que veu solució en alguna locució com “posar-se polvos”, que correspon a “empolvorar-se (la cara)”.
Ens agradi o no, de totes maneres, molta gent hem fet servir el castellanisme “polvos de talc”, que en la llengua escrita es pot resoldre reduint-ho a “talc” (un pot de talc, etc.)