—I si anem penjant un capítol cada dia? —aventuro.
   Les coses succeeixen així, quan el temps ofega. Mai no se’ns hauria acudit si no estiguéssim amb l’aigua al coll.
   —Fantàstic. Això ens dóna divuit dies de marge des del vint-i-tres d’abril fins al nou de maig.
   —Després els donem tot el maig per enviar propostes de final —m’embalo—, i a partir del dia u de juny m’hi poso.
   Tot està per fer i la cua del vers més citat de Martí i Pol amenaça de colar-se ara en aquesta frase, però m’hi resisteixo, en la mesura del possible.
   —Així per la teva banda ho veus possible? —em pregunta quan jo ja començo a imaginar les calors de juny.
   D’entrada, tot no és possible, però fer-ho resulta una aventura inigualable. Amb els anys t’adones de la força indeturable del possible. Tenir possibles ve d’aquí, però cobreix una accepció anàloga molt més interessant que la pecuniària. Tenir possibles també és fer que les coses passin. Vol dir viure.

• Màrius Serra, De com s’escriu una novel·la (Barcelona: Empúries, 2004)