Enginy i ofici de l’escriptor

 

Ramon Solsona

 

Costa molt més, infinitament més, escriure un diàleg amb protagonistes joves o no tan joves d’avui en un català plausible que no sigui el catanyol de moltes obres literàries i audiovisuals contemporànies. Els novel·listes, els dramaturgs i els guionistes tenen feina si s’estimen la llengua i els agrada treballar-la.

Escriure diàlegs vol ofici. El cine en té especialistes que només es dediquen a això. En català, l’ofici és doble. Quan escrius, tu delimites el to i el registre del teu personatge, i et trenques la closca per dotar-lo de la màxima expressivitat aprofitant les enormes possibilitats de l’idioma, especialment en el menystingut registre oral. Ho dic perquè quan jo escrivia guions per a sèries de televisió m’havia trobat col·legues que feien uns diàlegs amb una base sintàctica i fraseologia espanyoles. L’excusa era que «la gent del carrer parla així» i que no podíem fer parlar els personatges d’avui com a catalanets [sic]. Mentida. El noranta per cent de les coses que diu la gent del carrer no té cap interès en cap llengua i, com que reproduir-los en cru seria avorridíssim, cal escurçar, comprimir, reelaborar, forçar, etc. És a dir, cal pencar i fer d’escriptor. I és una excusa de mal pagador afirmar que el català és una llengua massa rígida i monocroma per als diàlegs. Es tracta de saber escriure, d’acord, però, sobretot, de saber escoltar. Perquè cada llengua té el seu dring. C’est le ton qui fait la chanson, diuen els francesos.

Tu, com a autor, tries què diuen i com ho diuen els teus personatges. Si posen la taula en lloc de parar-la i queden per al dia després en lloc de l’endemà, és que no domines l’idioma. Esforça’t, treballa, llegeix, escolta, corregeix-te i demana que et corregeixin, aprèn cada dia a millorar les teves habilitats expressives i, així, el dia que hagis de transgredir les normes, no ho faràs per mandra, sinó amb coneixement de causa. Un bon diàleg, potent, ràpid i viu pot ser d’una correcció absoluta. O no, depèn sempre del registre lingüístic que hagis triat i del grau de compromís que tinguis amb la llengua. Sàpigues que calcar descuradament i descaradament el castellà és anar a favor del procés de substitució d’una llengua per una altra. Si treballes als mitjans, convé que t’ho plantegis. I, si els teus diàlegs carrisquegen perquè sonen forçats i massa normatius, és culpa teva. Com passa al futbol, la labor dels bons àrbitres ha de passar desapercebuda. Com deia Joan Fuster, «entre l’arcaisme i el barbarisme hi ha sempre una tercera via: l’enginy de l’escriptor».

Ramon Solsona, «El malentès del català popular», dins Canvi d’agulles.
Per un català més ric, àgil i senzill
(Barcelona: RBA La Magrana, 2015), pàg. 166-168