Quim Monzó

Al llibre Manual bàsic de grafologia, Elisenda Lluís escriu: «La rúbrica és allò que s’afegeix a l’escriptura d’una firma: ratlles, angles, ornaments, etcètera, que no és llegible. Tant la rúbrica com l’escriptura en una firma reflecteixen la targeta de visita individual d’un subjecte, el segell personal, com es relaciona amb la seva individualitat. Curiosament és als països llatins on es firma amb rúbrica. És un gest d’expressivitat. Algú pot firmar amb o sense rúbrica. Mauricio Xandró defineix la rúbrica com un caminador de personalitat, ja que quan la persona evoluciona va prescindint de rúbrica, mentre que quan busquem la nostra personalitat—en els nostres primers anys de joventut—provem diverses firmes i tendim a ornar-les amb rúbrica, perquè volem donar una imatge especial de nosaltres, quan deixem de voler donar una imatge impactant i creixem, la firma ho mostra, i es fa més sòbria».

Doncs l’altre dia, a casa d’un amic que es passa el dia penjat del telèfon s’hi va presentar el que ara anomenen un comercial (i abans en deien un venedor, un corredor, un representant…). Era un comercial d’una companyia telefònica, d’aquestes que asseguren que, si marques un prefix de quatre números abans de cada trucada, pagaràs una barbaritat menys de factura. Veient el volum de les seves factures telefòniques, el meu amic es va interessar per l’oferta i, com que el comercial li va pintar el paradís a l’oli, va acabar decidint apuntar-s’hi.

El comercial li va allargar un formulari, que el meu amic va omplir damunt la tauleta del rebedor. Al final, l’home el va fer firmar en un requadre. La seva firma és senzilla: el nom i el primer cognom, escrits junts i de forma ràpida. Li va retornar el formulari. El tipus va mirar la firma, va arrufar el nas i va dir:

—Home, aquesta firma… Posi-li una rúbrica al voltant.

El meu amic es va quedar parat davant de la proposta i li va contestar que la seva firma era aquella, que (amb les lògiques variacions produïdes pel pas del temps i els canvis en la cal·ligrafia) ell firmava d’aquella manera des que era jove, i de cap altra. Per tant, la seva firma no du rúbrica. El comercial va bufar.

—Però és que, a la companyia, aquesta firma no me l’acceptaran.

—¿Com que no l’hi acceptaran? És la meva. ¿Vol que me n’inventi una de diferent?

—Posi-li una rúbrica, home. ¿Què li costa?

Era evident que al comercial la falta de rúbrica li semblava una mancança; que, sense rúbrica, no era una firma com Déu mana, sinó el simple nom escrit i prou. ¿No havia vist mai abans una firma sense ornaments ni ratlles? ¿De debò creia que, sense això, una firma no ho és? Per convence’l que no l’enganyava, el meu amic va buscar a l’americana, va treure la cartera i, de la cartera, el carnet d’identitat. L’hi va ensenyar perquè veiés que la firma era realment aquella. El comercial va tocar l’ase, va recollir el formulari de mala gana i se’n va anar amb cara d’estar decidit a afegir-hi ell mateix l’ampul·losa rúbrica que li havia negat el meu amic. Que va tancar la porta convençut que, tan bon punt el comercial entrés a l’ascensor, fins i tot abans d’arribar a la planta baixa ja l’hi hauria afegit, ell mateix: una rúbrica preciosa, ben abarrocada.  

Quim Monzó, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Barcelona, 2010)

Publicat originàriament a La Vanguardia