Prudenci Bertrana: “Diari d’un fumador”

 

 

Diari d’un fumador*

 

Prudenci Bertrana 

 

 

*A causa de la guerra mundial, la carestia de tabac arribà a prendre proporcions catastròfiques. Les famílies i la societat en pes sofriren estralls incalculables, no sols d’ordre econòmic, sinó d’ordre moral, car, els fumadors —a cada casa n’hi ha un—, no els encaboriava res més que sostenir llur vici, i esdevingueren malgastadors malhumorats, la qual cosa pertorbà la pau domèstica. Reflex d’aquesta situació és el present diari, que en l’esdevenidor tindrà categoria de document històric.

 

Dia 22 de novembre.—No cal pensar ja a fornir-me de paquetilles de vint-i-cinc. Compro paquets de picadura de setanta. Perdo deu cèntims diaris. Lloat sigui Déu!… De pitjors no en vinguin!

 

Dia 26.—També s’han esgotat els paquets de setanta. Compro paquets de 125 grams, de dues pessetes amb vuitanta. Surto a raó de 56 cèntims diaris! És horrible la passivitat amb què acceptem l’augment del nostre pressupost de fumadors. Si un hom tingués la força de voluntat necessària… Anivellant la dosi anivellaríem la despesa. Posem el ralet quotidià com a taxa. Ara cal dividir, em sembla, 2,80 pessetes per 0,25 i trobarem els dies de durada del paquet. Després per a saber els grams que hauríem de fumar diàriament, s’imposa una altra divisió: la dels grams de picadura que conté el paquet pel resultat obtingut en la divisió primera. Jo perdo el cap, Senyor, qui és prou fort per a subjectar el desig a límits matemàtics! On trobarem unes balances de tanta precisió per a repartir les dosis equitativament!

         Jo defalleixo!

 

Dia 30.—Recorrent set estancs, només he pogut heure dos paquets de cigarrets de 60 cèntims. I bé, com jo fumo en pipa, els he desfets i els he pesats. Fan 40 grams cada un. Si aconsegueixo que em durin quatre dies, gastaré 30 cèntims diaris. És una cosa raonable. Enteniment, enteniment!

 

Dia 2 de desembre.— M’ho temia. M’he excedit. Servo tabac per a emplenar dos cops la pipa sense atacar-l’hi gaire. Em sobta una tremebunda inquietud. Em llanço al carrer desficiosament. Pressento la catàstrofe. Entro en un estanc i al primer cop d’ull endevino la inevitable desolació. Només tenen cigarrets de 85 cèntims i de pesseta el paquet. M’ofereixen també picadura de l’Havana de 4 pessetes i mitja. He escoltat això escandalitzat. Mai! Seria un miserable, un mal pare de família, un perfecte imbècil si jo m’ajupís, portat pel vici, a dispendis de tal categoria.

         Compro goma de mastegar.

 

Dia 3.—Mastego, mastego… Un amic generós em convida i jo experimento una mena d’entendriment quasi místic. Només furgant el meu passat trobo una altra situació comparable. Haig de remuntar-me a la meva infantesa, al panet i a la truita que, furtivament, la meva santa mare va fer arribar a les meves mans, en la cambra fosca del col·legi, un jorn en què m’havien fet quedar sense dinar.

         A les quatre de la tarda la vida se m’ha fet insuportable.

         En havent sopat la desesperació em condueix de bell nou a l’estanc.

 

Dia 4.—Ja està fet! No he estat jo. Una força estranya m’empenyia. He allargat el duro amb els ulls clucs, tremolant, maleint-me. Els dos rals de canvi no han pas caigut a la butxaca sinó dins la meva consciència. El paquet adquirit és un bell paquet. Per sobre té magnificències de capsa de caramels, per dintre va folrat d’un paper de plata ple d’estrelles; el tabac és aromàtic, negre, sense caluix. L’obro a soles, amb totes les precaucions del cas, per no ésser sorprès per cap de la família. Ni els que cometen un crim! Cada pipada serà un remordiment!

 

Dia 8.—S’acaba. Procuro companejar-lo amb «Chewing Gum»; de nou a una fumo (el que estalviaria mastegant ho perdria de feina), a la tarda, després de dinar, omplo la pipa, i ja fins havent sopat no la torno a omplir. Però haig de vagar pels carrers amb la mitja pastilleta de «doblementa» a la boca.

 

Dia 18.—Cues horribles, cues de mig quilòmetre, cues que es retorcen, cues negres compostes d’obrers, de bastaixos, de senyors tronats, de dones grasses, de nenes magres, de trinxeraires llestos, de gent, en fi, que suporten dues hores a peu dret per heure un miserable paquet de vint cigarretes que en diuen «superiors». És una abominació! És massa cua per a la meva paciència! Deixo que passin… que s’esvaeixin. Sols han deixat paquets de pesseta; catorze cigarretes embolicades amb paper de suro amb «hebra» com palla de civada. Però en compro un, d’aquests paquets; en compro dos, tres… El vertigen, la bogeria… Sóc un perfecte estúpid!

 

Dia 25.—Nadal! Un Nadal sense tabac! Fa dos dies que fumo camamilla i fulles d’eucaliptus. Fumo això en despoblat, car l’aroma d’aqueixos vegetals té la gràcia de desvetllar la indignació dels qui l’ensumen. Rebo mirades d’odi. Com un llebrós fujo de la gent. Una confessió haig de fer: abans de migdia, d’amagatotis m’he introduït… en una paraula: trinxo un «murias» de pesseta i vint i omplo la pipa després del cafè. Senyor Pare, perdoneu-me! Em retorno de mort a vida! Encara en tindré per al dinar de Sant Esteve i de Cap d’Any.

 

Dia 2 de gener de 1920.—La qüestió seria treballar. El meu cervell avesat a la nicotina dies ha que no funciona. Idees superficials, d’una banalitat espantosa, ragen sota la meva ploma. I jo no puc pas viure de l’aire del cel. Necessito el verí, el necessito costi el que costi… El cor em bat. Oh! Quina pensada! Tinc una grossa pipa de turc i una altra formidable pipa de teutó. Recordo que temps enrere vaig provar-les. En aquells dipòsits immesurables, bé hi deixaria el meu cansament una resquícia de tabac sense consumir. Molt seria!…

         Rasco amb el trempaplomes i jo no sé pas si és carrall o cendra, però tira… tira… el regust és verament corsecador, però és regust… regust… Inefable!

 

Dia 4.—La cullo?… no la cullo?… És magnífica! D’algun milionari fart! Malviatge els respectes humans! D’altra banda, d’allò que en passa el foc…

 

Dia 5.—Treballo, treballo! Ningú no arribaria a imaginar-se el que es pot obtenir d’un caliquenyo ben manejat.

         Primerament vaig encendre’l a l’acte, davant del donador, per delicadesa. En apagar-se’m, me’l vaig ficar a la butxaca. Així que les ganes de fumar m’agullonaven massa, el tornava a calar. Per sort era dels repatanis. Diguem que jo regulava sàviament les pipades rellotge en mà, una cada minut. En tornar a apagar-se, el tornava a desar. La meva dèria consistia a servar-ne poc o molt per al matí següent, hora dels parts mentals laboriosos. I, això, ho he aconseguit. Em resta la burilla, i la deposito al cendrer amb gran reverència.

 

Dia 6.—Encara la burilla dóna de si. Vaig mullant-la a fi que s’apagui ben sovint. Jo hagués fet aqueix descobriment quinze dies abans! Quan ja s’esmuny dels dits la trinxo i la introdueixo a la pipa. Repetelleja com un ble apagat amb escopina. És cara de cerilles i jo dec ésser un brut. Experimento una immensa llàstima per la humanitat. En fi, la diada dels Reis no ha estat pas del tot feixuga.

 

Dia 12.—Si algú em preguntés de la manera com he viscut aqueixos dies, jo no sabria pas què dir-li. Acabo de sofrir més desenganys dels que bonament es poden suportar. L’amistat! Quina paraula més negativa!

         Prou exhibeixo la meva pipa venerable (la que ha donat jorns de glòria a Catalunya) així que arriba un company que butxaqueja; prou la faig brandar, mostrant-la buida i famolenca, com un pobre la seva mà desclosa; prou tiro indirectes, prou adulo, prou m’humilio… Ah! «Chewing Gum» (talment sembla un renec). Arreu, arreu endevino un «Déu vos empari» hipòcrita, odiós… Tot mentida!

 

Dia 17.—He resseguit deu pobles del Vallès i cinc de la costa. Deu pessetes en un viatge inútil! Cultivar un estanquer, ensibornar una estanquereta… Els consells sempre arriben tard. Les barres ens fan mal.

 

Dia 18.—Tinc un cadarn gripós. És l’única cosa oportuna que m’ha sobrevingut des que existeixo. No enyoro res.

 

Dia 19.—Em notifiquen que torna a haver-hi cua als estancs, cues com mai no s’havien vist, i això que se n’han vistes de grosses. Cues! Heus aquí una nova que no m’escalfa ni em refreda. Un esternut… mitja dotzena d’esternuts, i m’acotxo cap i tot.

 

Prudenci Bertrana, Contes (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 347-350