Diumenge passat, Josep M. Cadena va publicar a El Periódico un article molt interessant en què explicava l’origen de la denominació de Can Fanga. Es sabut que a les eufemísticament anomenades «comarques de Girona» és un terme d’ús comú, que es fa servir per referir-se a la ciutat de Barcelona. «Me’n vaig a Can Fanga», es diu, per exemple. En conseqüència, els barcelonins són «els de Can Fanga» o «fanguers», apel·latius que molts gironins fan servir sense prejudicis davant dels al·ludits, que hi han de respondre amb un somriure esportiu i considerar —sempre, per molts anys que passin— que realment això de dir-ne Can Fanga és molt i molt graciós.

La novetat de l’article de Josep M. Cadena és que descobreix que l’expressió Can Fanga és un invent barceloní. Segons sembla, durant la construcció de l’Eixample, per poc que plogués, els carrers es convertien en fangars. Els ciutadans criticaven aquesta situació i se’n burlaven. Durant dècades el setmanari barceloní L’Esquella de la Torratxa va insistir tant que la ciutat era un fangar perpetu, i en va dir Can Fanga tan sovint, que al final el sobrenom es va consolidar… a Girona! Fins a aquesta última dècada i mitja l’ús no s’ha estès per la resta de Catalunya, a través de la ràdio i la tele.

Quim Monzó, «Can Fums», dins Tot és mentida (Barcelona: Quaderns Crema, 2000) 

Portada de L’Esquella de la Torratxa, 23 de gener de 1903

Treta de: Josep M. Cadena, «L’Esquella de la Torratxa i l’expressió gironina “Can Fanga” aplicada a la ciutat de Barcelona» (Treballs de Comunicació, núm. 8, octubre 1997)